La perversió

Temptació, luxuria, perversitat o dimoni, té també molts altres noms, però és sols una mateixa cosa. Si fos un moralista diria sense por que és el camí a l’autodestrucció, però no ho sóc pas, per tant, m’abstenc de donar lliçons que no hauré de complir. La perversitat és el sentiment irrefrenable, sutil i demoníac, que ens empeny, sense cap motiu racional ni força llògica o d’aparença natural, als actes més absurds, inútils i gratuits dels que ens en penediríem, molt probablement, si tinguéssim consciència i vida eternes. Però no les tenim, i mai podem jutjar des d’una perspectiva de completa serenitat les nostres actuacions, i sovint seguirem, i perseguirem, aquell consell maliciós del racó més obscur de la nostra consciència, o inconsciència.

Davant un penya-segat, a una passa de la caiguda, de la mort, de la destrucció, abraçat pel perill saludarem a la posibilitat de caure amb una mitja rialla, si no als llavis potser a la ment. Imaginar tan sols la situació conseqüent pot fer-nos desitjar avançar, sort tenim (per a la nostra autoconservació) de la raó, que ens infon temor per tal de conservar-nos, de conservar-se a ella (egoïsta). Però també en casos menys extrems està aquí el desig de la perversitat atemptant a qualsevol ordre i motiu, ni que sigui sensorial, sensual o sexual, per tal d’acostar-nos una mica més a aquella destrucció que ens guaita i ens espera al final del camí (el que fem amb ulls tancats). El desig irrefrenable de posar-hi les mans sobre una ferida oberta, d’arrencar la pell protuberant encara que ens faci mal. La força irracional que ens empeny als eterns vicis, i després busca infinitat d’arguments amb els que cobrir la culpa. El plaer obtingut pel perill, la possibilitat d’allò dolent, el dolor, la soledat, la foscor, la tristesa. Tot això també és perversitat, i cadascú ho sabrà en el seu grau, perquè dins la ment de cadascú la perversió prèn formes inescrutables i, probablement, inconfesables.

Pobres els bojos que es deixen emportar i engolir per aquestes temptacions. I no parlem de temptacions que infringeixen convenis socials o morals, no parlem de repressions per part del superjo, ja és prou clar de què parlem. Parlem igual del boig que mata al pare amb una destral perquè la idea ha brollat a la seva ment amb un impuls irrefrenable (per la cadena de la raó) que d’aquell que s’entrega setmana rere setmana al vici autodestructiu que va ensetar conscientment sense obtenir-ne cap reforçament positiu. I és que crèiem que la natura no les feia aquestes coses.

Bla, bla blà!

Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!