Mostrando entradas con la etiqueta moviments. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta moviments. Mostrar todas las entradas

En otras palabras de otros

Veo todo en blanco y negro, el vaso acaba siendo amigo mudo. Alfileres, tengo panza arriba la mirada para coger la sisa a las fachadas. Te pilla la tarde en tu cuarto otra vez, no suena el teléfono y tu sabes por qué. Quieto para’o, no te arrimes, ya son demasiados abriles para tu amanecer desboca’o. No sé si ahora soy feliz, la verdad que no lo intento, si me apuras a decir, soy igual que un perro viejo. La vida es de los que arriesgan, de los que muerden sin prejuicios la manzana. Como kamikazes enamorados, como pistoleros de sangre caliente, juégatela un poco, valiente. Tal fue la racha que seguí apostando, luego me dio coraje, ahora me muero por dormir un rato sobre un colchón gigante. Vaig cantant fluixet pel carrer com un nen gran. Rock suave, como un beso en la garganta, rock suave, felino y animal. Llama la subversión a tu cabeza, deja que entre hoy.
Dejadme que os cuente mi cuento de herida y caricias, mi historia de nadie, mi nana del hambre, todas mis mentiras. Menos mal que fui un poco granuja, todo lo que sé me lo enseñó una bruja. ¿Quién ríe, quién sueña, quién sabe lo que quiere si no tenemos dueña? No digas que no, no estás de espera en ninguna estación. Aquel viejo reloj en la torre cada día andaba un poco peor. No tiene ganas de seguir girando hacia nada, no tiene ganas de seguir girando así. Ya no tienes nada que perder, déjame que sea tu gusano, el enterrador de los cuentos malos que no pide precio por tu pasado. Soy el que no tiene sitio, soy el pellizco pa’ cuando te olvidas de que soy el perro verde.

Hasta que pierda la voz

...pero debo resistir, aunque no puedo fingir, falta tiempo para todo. Ocho horas pa' dormir, ocho más para cumplir y ocho para lamentarme...
...no dejo de gritar, no me quiero callar, buscando esa ilusión que el tiempo me robó...

The Invisible Man

A fora és tot una bogeria, pensa; se senten les bombes que no cauen de terribles avions, els tiroteigs se succeeixen entre silencis sense terror, el llum del foc es reflecteix a cada finestra, i les morts invisibles es fan visibles a l'altra banda de la via, riu avall.

I és moment de girar sobre un mateix, marejar-se tot veient el món passar a gran velocitat, potser d'aturar-se un breu instant per fer una cigarreta però de nou tornar a girar. I no poder veure món tot i abarcar una gran superfície de terra.

Un missatge escrit a l'aire xiuxiueja: "no és el moment d'esperar, és moment d'estudiar".

tuit tuuiiit

hola hi hi yuju ...

lila sorra de platja autobús groc barret sant joan led zeppelin coldplay finestres sofà del starbucks història de l'art formentera lluna menorca petxines gats musa bruixa gnom music convers pigues ulls pell sal the doors un total! rodoreda murakami buda desig taquilles mira un negre! crêpes carxofes hores bruixes carrer petritxol paraules womansecret edredón pessigolles refranes entre las sábanas, risas entre las piernas dixan cafè amics de les arts nas cogombre olorant chococrispits tangerine extremo turco gelat de vainilla amb cookies libres òsculs ratlla d'ulls itàlia permanyer coixet pianista texans foradats groaor!


i va fent, va fent...

mil moviments distants

Amb una bufada, un cop de vent aparentment fortuït (res més lluny de la veritat), les peces del trencaclosques volen, s’escampen, s’allunyen. Uns dits prims i capritxosos, mica en mica, juganers però pausats, van desempolsant aquelles peces que de llunyanes restaren oblidades, i els troben la seva peça veïna, el seu lloc entre les peces...i poc a poc, com més gustós resulta, la antiga imatge del trencaclosques que sempre perseguim tornarà a endevinar-se entre la boira. Fins la pròxima ventada, la pròxima parada.
Bla, bla blà!

Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!

Levántate y anda

¡Arriba, arriba, arriba! Desperézate dormilón, el sol ya está arriba de la escalera y los pájaros están afónicos. ¡Arriba, arriba, mastuerzo! No me hagas repetirlo, arriba, ¡arriba!

La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.

Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.

Despulleu-vos tots!

Enjuague bucal:

á, é, í, ó, ú,
à, è, ò
ï, ü
...
_____________________________________________________

Despulleu-vos tots!

Així, sense cap reflexió, per acord instantàni a subtil suggerència.
Ja m'heu sentit, despulleu-vos.
Feu de la vostra pell el vostre vestit, atempteu a la decència o vestiu-vos d'inocència. Tan se val perquè ho feu si és del cert que ho voleu.
Foragiteu els dubtes tot donant-los via lliure, que no trobin cap porta barrada que és ja l'hora de marxar. I si de nus us en feu vergonya, correu, moveu els braços i crideu ben fort les vostres consignes, els vostres desitjos o les vostres pors. Feu-ne un joc de bojos de la bogeria de viure tancat, del viure sense tu.





Fa poc em vaig despullar, però no sé ben bé perquè, avui he despertat vestit i m'he entristit.

Corren...

Esclaus del temps, amos d’un món fiat;
trampejant l’esdevenir d’un somni aliè, el futur es perd, s’escola entre els dits com la sorra fina d’una platja llunyana d’encisos i colors.

I de tant en tant, sempre de tant en tant,
el gaudir en màxim esplendor, filament d’èxtasi per flors perennes brindat, ens arriba un dia més, però un dia sol, per sempre tan sols.

Un demà somiat en clar, brom passat i amb mig esclat oblidat. Ai ai, ahir.

Però les manetes corren cada vegada més, velocitat lluminosa, i les meves mans bordes no poden compassar-s’hi.



Fuig de mi el món, sempre tan veloç però mai pel camí encertat.

Hola

Hola, hola, hola...

Hola, hola

Hola

hola...

hey

ei

a

Bones Casualitats

Gaudiu de les casualitats, de les vacances i les oportunitats.
Gaudí del gaudiu...


Ilusos somniadors, realment creieu en les casualitats?

Què hi dius?

Un desig capritxós, una voluntat efímera,
un somni dèbil en obrir els ulls, a punt de marxar,
promeses de vent a fulles caduques escrites...

De moment, tant sols això.
Més endavant, el temps descobrirà.