Mostrando entradas con la etiqueta relats. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta relats. Mostrar todas las entradas

Un balcó de natura morta

Surto al balcó o miro per la finestra, tan se val, sóc espectador d’un paisatge mort. Els primers instants, encès per l’acció de mirar, sóc capaç d’assumir molta informació, tots els detalls, tota la bellesa i la novetat. Les fulles grogues, ocres, taronges i marrones, els demés balcons amb roba estesa de mil colors, una parella d’ocells que resisteix l’envit del vent sobre una branca. Però ben de seguida s’esvaeixen, i quedo palplantada davant el paisatge, com un nou quadre de natura morta del que passo a formar part. Aleshores no sóc ni més ni menys que aquells ocells que furguen al niu, que aquelles fulles de tardor que a sorts es juguen qui serà la propera, que les branques que ballen al ritme del vent, com un cor, sense protagonismes; ara jo sóc el cel blau pàl·lid tacat de núvols rúfols, jo sóc el vent que mossega amb dentades gèlides, jo sóc qui buida els carrers, perquè jo sóc aquests carrers buits i apagats, aquesta tardor freda i ensopida. Tot jo, nosaltres, som la natura morta.

I d’aquesta finestra que també és un quadre que ara sóc jo, no me’n puc desfer. I de si el temps transcorre al voltant o bé s’atura amb mi o en mi no en sé pas res. Només sé d’allò que en realitat no es pot saber, de les fantasies, de les mentides i del que es pot dir però no s’arriba a fer. Torno a ser la fàtua reina de l’estòlid, la sàvia que només sap d’allò que no és. La conjuradora que pot veure a distància les vides dels demés, la bruixa que pot conèixer els secrets i els enginys dels que més bé els guarden, sóc el corb negre que planeja sobre els arbres de la tardor, el que tot ho mira i res entén. Però al preu de no entendre res, mal tracte resulta poder veure-ho tot, una oferta ben vana.


Davant

Sona un cruixir pesat, al principi lent i subtil, però va prenent força i es descobreix insistent, implacable. De les parets de l’escarpat penya-segat es desprenen grans blocs de roca que desafien la gravetat. Però no cauen a l’incògnit fons del congost com esperaves, com creies que a tu també et passaria. S’alcen sobre la vasta extensió de buit que es comprèn entre tu i l’horitzó i esbossen un sender difuminat.

Tornes el cap enrere i veus la gran onada del temps avançant cap a tu com un alt mur. La seva ombra ja t’ha atrapat i en breus ho faran els seus maons invisibles, ho imagines, ho anticipes i voldries cridar. Et veus tancada entre les parets fantasmals del pas del temps, els ulls enterrats rere quilos de lleganyes i l’alè pràcticament congelat, immòbil, amb la renúncia tatuada al front capbaix.

Però tornant la vista al davant, ignorant la remor creixent de l’onada que t’ha de caure a sobre, pots veure incrèdula com s’alça davant teu un nou camí. Com un trencaclosques gegant, les enormes roques sorgides del penya-segat es van encaixant amb precisió. I sense dilació poses el primer peu sobre el pont, a falta de calçar-se les últimes peces. Una última ullada enrere, un fugaç comiat amb l’aclaparador tsunami, una espurna de decisió. Comences a córrer al temps que es desplaça l’última peça, un peu rere l’altre i el cap davant de tot, veloç com mai. Deixant ràpidament enrere l’amenaçadora ombra del temps, com si hagués començat a encongir-se al moment que t’has llençat a córrer. I sembla que l’onada es detura i et mira com dient “ara t’has escapat, però no dubtis que ens retrobarem”. Però tu ja no mires enrere, només tens ulls per mirar endavant, a un horitzó cada vegada més proper.

Més supermercats

La mare va agafar el telèfon quan va començar a sonar a la cua del supermercat. Ja havia deixat la compra sobre la cinta i tot just despatxaven al client anterior. A l'altre costat del telèfon, la seva filla petita, de deu anys, preguntava per ella. Era sola a casa, el pare havia marxat de viatge i els seus germans grans no hi eren. Ja feia una bona estona que havien tocat les vuit i encara era sola a casa. La mare hauria d'haver tornat en sortir de les seves classes de dibuix però s'havia entretingut al supermercat.

"Sóc al 'súper', carinyo, no et preocupis vida, estic pagant, ja vaig cap allà...sí carinyo, arribo en mitja hora, adéu...fins ara, un petó".
En mitja hora arribava, ella ho va dir, ella li ho havia dit, que no trigaria més de trenta minuts, que ja estava pagant la compra, que no trigaria a tornar.
-- Doncs seran trenta-vuit amb noranta-sis. Que té tiquet de pàrquing?
-- No, no tinc pàrquing. Li pago amb targeta.
-- Perfecte...Molt bé, aquí té, la targeta i el seu tiquet.
-- Ai m'he descuidat d'una cosa, bé és igual. Aix m'he deixat l'amanida.
-- Si vol pot deixar la compra aquí i anar a buscar el que li falta.
-- Sí? Gràcies, no trigo res.

I com s'havia descuidat d'agafar l'amanida, unes bosses de plàstic que ja duien diferents combinats d'enciams i verdures, va tornar a entrar. Un cop davant la nevera, on romanien ben col·locades tot tipus d'amanides preparades, va duptar entre un parell de menes i també va pensar en emportar-se bledes. Es va decidir per agafar nomé4s una amanida anomenada 'Gourmet'. Era una mica més cara que la resta però a la seva filla li agradava força, mentre d'altres no li feien el pes per culpa de la remolatxa o la col lila.

Quan va arribar de nou a les caixes, on el dependent li guardava la seva compra anterior, només hi havia una parella per davant seu, però duien una compra descomunal que acabaria sobrepassant els dos-cents euros. Mentre s'esperava, tot veient que no hi havia gaire gent a les cues de les diferents caixes, s'ho va repensar i va tornar enrere a buscar les bledes. No va trigar res, gairebé. Quan tornava una veu coneguda la va deturar:

-- Margarida, què hi fas per aquí?
-- Ai, bona tarda senyora Conxita, què s'explica? Doncs aquí, comprant.

Només van caldre aquests breus intants, uns pocs segons d'ella girar-se per saludar, perque dos clients li passéssin al davant de la cua. A més, duien pocs productes, de manera que no li va semblar adient demanar d'avançar-los argumentant que només duia un parell de coses. Tanmateix, la senyora Conxita l'agafava pel braç i la retenia a unes passes de la cua de gent i començava el seu característic rampell verbal. La pobra dona, no se sap com, però quan t'enganxava t'hi havies d'estar deu minuts mínim parlant amb ella perquè tingués temps d'explicar-te tot el que ella et volia explicar, que sovint no era pas interessant. A mesura que la Conxita agafava embranzida, la Margarida, la mare, es movia nerviosa intentant desfer-se de la pinça que li prenia el braç. Però abans d'aconseguir-ho, una tercera persona es va avançar i es va posar al davant seu a la cua. Quin remei, va pensar, i va haver d'aguantar el sermó de la senyora Conxita mentre picava rítmicament el terra amb la punta del peu. D'aquesta manera no arribaria mai a casa.

Un cop a la cua, la cosa ja va rutllar i només un dels clients del davant la va posar nerviosa quan buscava per totes les butxaques dos cèntims per arrodonir el canvi que li havien de tornar. El borinot havia pagat una compra d'uns deu euros amb un bitllet de cincuanta i ara s'entretenia perque el caixer li havia demanat si no tindria pas els dos cèntims, per tal d'arrodonir el canvi sobre els deu euros. Déu ni do l'estona que s'hi va estar, a la Margarida li va semblar que mirava dues vegades a cada butxaca, i encara li va costar la tercera trobar-los a la butxaca dreta del pantaló. I quan semblava que ja li havien de cobrar a ella, el mateix borinot va saltar dient:

-- Ah! I una bossa!
-- Com la vol, petita, gran? -- va fer el dependent tot mostrant-li dues bosses de plàstic de diferents tamanys i gruixos.
-- Eh, no, d'aquestes no. Un cistell d'aquests -- va fer tot assenyalant la bossa de la compra de la Margarida, que era un cistell de ràfia ben resistent.
-- D'acord, són seixanta cèntims. Pots agafar-la d'allà -- el dependent assenyalava l'altre extrem de la cinta, d'on penjaven uns quants cistells d'aquells.

Així que el client encara va haver d'agafar el cistell, donar-li al caixer, que aquest el marqués perque havia de llegir-lo amb el codi de barres, després el segellés per acreditar que estava pagat si mai el portava per fer la compra i pagar de nou. El gran borinot va buscar a la butxaca i el primer que va trobar van ser dos bitllets de vint, així que va treure's una motxilla que duia a l'esquena i va començar a furgar-hi dins. No va trigar gaire més a treure seixanta cèntims per pagar el cistell, pobre d'ell. Ara ja era el torn de la Margarida.

El caixer va passar els dos productes pel lector i li va cobrar en un no res, li va acostar el cistell amb la compra d'abans i ja va poder marxar. Tot anant cap a casa es va creuar amb la Consuelo, una veïna andalusa molt amable que en veure-la carregada es va procurar de no entretindre-la més. Finalment va arribar a casa, però feia un quart o més que havien tocat les nou. A casa, el sopar se servia a les nou en punt, i havent passat aquesta hora la seva filla era encara sola i sense sopar. Havia arribat tard.

¿Vienes?

¿Te vienes a mi casa? Está en la calle Venecia, no es muy grande y me han cortado el agua pero nos las arreglaríamos, siempre que no quieras quitarte las legañas por la mañana. ¿Qué me dices de una última copa, o tres, a la luz de las velas? Bueno, de la vela, que sólo me queda una por soplar pero tengo destilados de sobra. Tampoco me hace falta mucha luz, ahora que es verano la tengo gratis la mayor parte del tiempo. Y para verme por las noches basta con bajar a los bares. ¿Has probado alguna vez cereales en ginebra para desayunar? No es peor que un güisqui con cola, solo que yo no puedo con la coca-cola antes de media mañana.

Y avanza la noche dejándose cada hora atrás olvidada, a la distancia justa para que no puedan darle alcance. Entonces las horas perdidas van arremolinándose todas juntas en los rincones, como el polvo, las pelusas y otras partículas de basura que se arrejuntan en las esquinas, dándose calor, al acecho. Así me percato yo de que se ha acabado la noche, cuando a mi alrededor sólo hay inmundicia sé que me he caído del tren de la noche, al que se le han acabado ya todas las horas. ¿Dónde quedará el tren cuando no le quedan horas? Imposible de saber, yo siempre caigo en el momento antes y he de reconocer que no suelo estar muy atento, por decirlo de algún modo. Supongo que lo guardarán en alguna estación del olvido, a cubierto, para que no lo pinten con sus graffiti los zánganos jóvenes.

¿Qué me dices, te vienes conmigo? ¿Qué importa que no te guste? No se trata de eso. ¿Aún no entiendes nada? Sin luz ni agua en mi casa sólo me queda el gas, pero me suele dejarme más frío que con calor. Busca en tu mollera, seguro que no tienes otra razón de peso para no venir conmigo, así se hacen las cosas. Ves, ven aquí muñeca. A propósito, ¿tienes suelto?, te vendo mi alma. ¿No, pero chica por qué te pones así? ¿No te interesaría tampoco comprarme el corazón?, viene con pedigrí. Si no es por placer puedes hacerlo por caridad, muchas otras mujeres se casan con Dios, por ejemplo. Yo no necesito una sirvienta o una esclava, no podría servirme, sólo quiero un poco de suelto para invitarte a la próxima ronda. Bueno como quieras, ¿pero acaso te casarías conmigo entonces? No entiendo por qué, ¿qué hay de diferente entre lo uno y lo otro?

Vamos, subamos las escaleras, ayúdame a buscar la llave en algún bolsillo de mis pantalones –debería estar por aquí– y una vez abiertas las puertas del cielo ya podemos bajar las escaleras y continuar mirándonos con asco. Entonces, ya, si quieres, puedes irte a tu casa, que en la mía no tengo agua. Aunque si te sientes sola, o simplemente aburrida, entonces sí que puedes quedarte, tranquila no dolerá mucho, no tengo ninguna luz.

Encontrar la palabra justa

Se sentó en la silla, lápiz en mano, frente al papel. La cosa era sencilla, las palabras existían, estaban ahí y creía conocerlas casi todas. Incluso había estado leyendo el diccionario, una antigua edición escolar de cuando abolengo y perspicacia aún se usaban en televisión. Tan sólo había que ordenarlas en la forma precisa. Pero no sucedía nada.
Las palabras bonitas se escondían en lo más oscuro de su cabeza, y las únicas que asomaban no se dejaban coger, resultaban escurridizas. De modo que cien veces empezó una frase y las cien la dejó sin terminar. Juntaba cinco palabras y le parecía prometedor, pero entonces no había manera de encontrar la sexta, así que volvía a buscar otras cinco con que empezar.
Los minutos pasaban en puñados de a diez, y a cada paso él se desesperaba más. Cuando los minutos, con sus sesenta segundos, se contaban ya por más de doscientos, centenares de tachaduras emborronaban el papel y ni una sola palabra se dejaba leer.
Y así cayeron sus primeras lágrimas sobre la hoja, y en ese mismo instante pudo empezar a escribir.

Personajes secundarios

Un personaje secundario se levanta una mañana, se viste rutinariamente y toma su café. O quizá no tome café pero eso es lo que suponemos que hacen los personajes secundarios. Al salir de casa y cerrar con dos vueltas de llave, coge un ascensor típico, de los que tiene memoria. Así que, como sucede con los tópicos, antes de llegar a la planta baja se detiene en el segundo para recoger a una mujer bastante prototípica pero que, como todos al fin y al cabo, no termina siéndolo. Se saludan escuetamente, cuentan diez segundos que parecen cien, este ascensor es muy lento, cuentan siete segundos que parecen setenta, parece que refresca, y al contar cinco segundos que parecen cinco segundos se abren las puertas y salen del común habitáculo despidiéndose sin apenas mirarse.

La mujer del segundo, tan ancha como suelen serlo las señoras que viven en los segundos pisos de las grandes ciudades, camina lenta y cuidadosa por la calle. Se mueve de lado a lado con cada paso, es de suponer, dada su envergadura, que si por una vez diera un paso demasiado largo, perdería el equilibrio de inmediato. Tras doscientos metros y cuatrocientos pasos, no son necesarios más, llega al pequeño quiosco-papelería que regenta con su marido. Como corresponde a los personajes secundarios y comunes, el diminuto establecimiento ya está abierto, su marido se ha adelantado; ha madrugado para recibir y distribuir la prensa y ahora ya lleva una hora tras el mostrador, sonriendo a los dormidos protagonistas de otras historias que vienen a comprar el periódico.

Hoy, le cuenta su marido, ha venido un agitado joven a comprar una carpeta que, tras pagarla, ha roto allí mismo. Había llegado a cinco minutos de la apertura, pero como la tienda es un pequeño quiosco de barrio y un personaje secundario como el quiosquero nunca tiene demasiado trabajo, lo había dejado entrar antes de tiempo. El chico, un joven estudiante o bien de bachiller o bien universitario, le pidió una carpeta lila de tamaño DIN A3 con cierta urgencia. El tendero, parsimonioso como un tendero, le enseñó las que tenía.

– Lo más parecido es esta carpeta, pero es magenta.

– ¿Magenta? Bueno, es igual, Me sirve.

Y de inmediato, tras entregar un billete y sin esperar el cambio, el chico abrió la carpeta y, asiendo cada tapa con una mano, tiró hasta tener dos cartones separados. Acto seguido mordió uno de los cartones y forcejeó de nuevo, expulsando a su vez abundante saliva. El chico siguió pegando algunos mordiscos más y escupiendo en una y otra esquina de lo que restaba de la carpeta.

El hombre continúa su relato imitando la expresión salvaje que debió tener el chico, de esa manera tan cómica y expresiva que tienen algunos personajes secundarios; solo que esta vez no hay ningún protagonista para reírse. Más bien al contrario, su mujer se asusta un poco y el marido se ve obligado a contarle el gracioso desenlace.

Una vez la carpeta aparentó un severo destrozo, continuó el hombre, el chico se calmó y preguntó:

– Señor, ¿le parece que a esta carpeta se la haya intentado comer un perro?

– Bueno chico, a mi me parece que la ha atacado algo más grande.

– Verá señor, el caso es que necesito que lo parezca de verdad, ¿le parece a usted convincente?

– Déjame ver –y tras inspeccionarla de cerca–, aquí deberías difuminar la marca de la dentadura, pues una de perro es mucho más cerrada. Por lo demás, creo que convence.

– Tiene usted razón, muchas gracias señor.

Aquí los ojos de la mujer se abren como platos y el hombre termina con el relato. Solo se trataba de la misma historia de siempre, una mentira para ocultar otra mentira. Y dicho esto, como si fuera explicación suficiente, cambien el tema y olvida rápido el suceso. De aquella manera tan propia de los personajes secundarios que los hace hasta parecer olvidadizos, en cinco minutos están discutiendo sobre la venta de un nuevo artículo, un bolígrafo escolar con goma para bolígrafo.

Vaig perdre la meva àvia a la cua del supermercat

Era amb ma germana a la cua del supermercat, teniem nou i cinc anys, i, per molt que diguin que a la meva edat un no se n'adona de les coses, la nostra àvia ens va abandonar.
Feia uns instants era allà mateix, amb el cistell ple de verdures, un parell d'ampolles de llet y un tall de xai. Aleshores va donar el cistell a la Maria, va dir "Ara vinc, vaig a buscar albergínies que no m'he recordat d'agafar-les" i va girar cua. Ens va deixar als dos fent cua envoltats de desconeguts.
La caixera, una dona grassa de cabells d'escarola que mastegava un xiclet amb unes dents de cavall, ens anava mirant de reüll amb uns ulls terrorífics mentre anava fent petites bombolles. La cua anava minvant constantment i l'àvia no arribava. Vaig donar unes passes per poder veure la secció de fruites i verdures, però allà no i havia rastre de la nostra àvia, així que vaig anar corrents a dir-ho a la Maria tot amoïnat. Tot i que em va dir "Ara ve, no et preocupis", la seva veu transmetia la mateixa intranquil·litat que m'estava roent per dins.
El bip constant de la caixa registradora era el tic-tac final que descomptava el temps que restava fins arribar a la caixera, al monstre del xiclet. Ja ens imaginàvem què passaria en moment espantós, ella ens somriuria sàdicament sobre el mostrador, ens diria alguna cosa com "Que macos" i, en adonar-se'n que nosaltres no teniem diners per pagar la compra... vés a saber què ens faria!
Només i havia un client per davant nostre, un noi jove que portava unes cerveses i alguna cosa més a la mà i un casc penjant del braç. Ja estava pagant la compra i nosaltres encara érem sols, mirant al voltant com desamparats, buscant la silueta de la nostra àvia acostar-se parsimoniosament, però no la vèiem pas.
Aleshores va arribar el nostre torn, va arribar el somriure sàdic acompanyat d'una bombolla de xiclet. Els dos vam quedar garratibats davant aquella dona enorme, la nostra vista fixada dins aquells ulls de gripau que deien amb sarcasme "El següent". La Maria, amb un moviment rígid i mecànic, va deixar el cistell sobre el mostrador. Mentrestant jo em desesperava sense desesperar-me, perque la por era tan gran que no em podia moure, ni pensar, ni desesperar-me.
I un rosegat vestit de flors va empentar-me a un costat mentre deia "Espera, cobra'm també això", i dins aquell vestit hi havia una persona que s'assemblava molt a la meva àvia i, fins i tot, duia una bossa com la seva, amb un moneder gegant, igual que el seu. Però aquella persona no podia ser la meva àvia, perque la meva àvia ens va abandonar al supermercat.
Aquella senyora que vestia com la meva àvia va pagar la compra i ens va portar a casa en el cotxe de la meva àvia, i si no fós per la meva gran memòria, ara em pensaria que aquella dona és la meva àvia.

La buena coca-cola

Llego a casa de trabajar y en el portal me saluda el vecino Orín. Tras la exhaustiva inspección del espejo del ascensor abro la puerta con gran esfuerzo, a la llave no le gusta entrar y el informe fue un suspenso.
Entre la oscuridad de las paredes me espera un televisor sin nada bueno que contar y una nevera sin nada (bueno o malo) que ofrecer. Pero el sofá es por siempre un acogedor amigo, complaciente y absorbente. Hogar, agridulce hogar.
Bajo a por algo para cenar, un garito de pakistaníes me ofrece un shawarma, pero no aceptan tarjetas y yo no llevo efectivo. Pero no es problema, como en casa nadie espera, lo pido y voy a sacar dinero, una vuelta más, una vuelta menos.
El cajero más próximo está cerrado a causa de la crisis, pero tampoco hay inconveniente, una vuelta más, una vuelta menos por calles oscuras, frías y solitarias.
De vuelta al kebab, algo para acompañar. Unos aperitivos y alguna botella. Los aperitivos son un buen indicador de que estás acabado, lo estás cuando los tomas sin ser realmente un aperitivo. ¿Qué escogeré? ¿Una cerveza de importación que no merezco? ¿Una cerveza barata que pedirá más? ¿Un whisky que maldeciré dentro de tres horas y odiaré mañana cuando suene el despertador? ¡Una coca-cola! En efecto, una coca-cola será lo mejor para no odiarme más, para no sentirme desgraciado. Beber algo diferente al agua le ayuda a uno a sentirse menos imbécil, aunque a la larga, cuando ésta se torna la rutina, acaba sintiéndose el triple de imbécil.
Cuando estoy subiendo de nuevo a casa vuelvo a sentirme imbécil, concretamente el triple. Una vez leí que quien tomaba coca-cola en las comidas era síntoma de felicidad y despreocupación, por eso me alegré al decidir-me por ella. Pero ahora lo veía de nuevo desde la perspectiva del sofá, sólo buscaba inútilmente un sabor diferente para sentirme menos solo. Hogar agrio hogar.
Y la tele continúa insultándome con sus programas de gritos, sus documentales que no entiendo, sus películas de siempre por la mitad, las mismas escenas, la misma rutina. Con suerte me quedaré dormido, y si algo bueno tengo que decir de la coca-cola es que mañana, cuando vuelva a levantarme para ir a trabajar no tendré resaca. Alguien tenia razón, beber coca-cola me acerca algo más a la felicidad, o me aleja menos de la infelicidad.

Romeo no despiertes

Romeo despertó desnudo entre unas sábanas desconocidas. Una mano femenina, fina y delicada, acariciaba su torso con dulzura mientras una oscura y ondulada cabellera reposaba sobre su pecho. Su mirada se perdió por el techo, y rodó por las paredes de la habitación apreciando el delicado estuco, gozando de un despertar sensual y despreocupado.
Una cara apareció de repente de entre los negros cabellos y besó su pecho con amor.
– ¡¿Pero quién eres tú?! –gritó el sobresalto por la boca de Romeo, y éste huyó de la cama con un salto y se cubrió tirando de la sábana.
– Tú no eres Julieta – dijo incrédulo todavía, recorriendo con una mirada desesperada la habitación, buscando una respuesta lógica. La habitación le era completamente extraña, de una extrañeza y rareza sutil, pero absolutamente ajena. Un espejo reflejaba los cuerpos desnudos desde un tocador en la pared de enfrente, un biombo y algunas perchas guardaban sus ropajes y un retrato familiar cubría gran parte de una de las paredes, la opuesta al gran ventanal.
– ¿Quién demonios es Julieta? Empiezas a asustarme, Romeo – contestó la doncella sobre la cama, alcanzando una manta para cubrir su desnuda piel.
– Pero... entonces... – la incomprensión y la duda estaban asfixiándolo y retrocedió poco a poco hacia la ventana para coger aire.
Así fue como su vista se clavó de inmediato en el retrato de familia, concretamente en la imagen paternal que abrazaba a los hijos con autoridad, reflejaba su cara sin lugar a dudas, acompañada de dos pequeños niños y la mujer que aún lo miraba confusa en la misma habitación.
– No puede ser ¿Cómo pudo? ¿Cómo pude? – balbució Romeo al tiempo que sobrepasaba el punto de no retorno del alféizar de la ventana, desapareció engullido por la gravedad.

Que tinguem sort

Comença el dia en un mar de suor i foscor, i continua en un desert de canonades avariades. Ets sola a casa excusant-te a l’excusat, traient-te un pes de sobre, i no hi ha paper. Amb constància arribes a la cuina per esmorzar i el cafè amb llet sense sucre decideix pintar la teva faldilla nova, la que haguessis estrenat avui i ara ja roman sobre unes calces brutes de cirera.

Al carrer, en bicicleta, un toll invisible però ple de fang t’esquitxa els baixos dels pantalons del segon plat. Tot i tacada, agrades als semàfors, t’estimen, s’enrojolen al teu pas, no en canvi al temps, que no vol passar un sol segon al teu costat i corre més veloç que la roda davantera, ara punxada, de la teva bicicleta.

Hora i mitja de retard, arribes a la universitat i la suor del matí ja ha eclipsat tot intent d’acondicionament. Rentat la cara sense mirar el mirall i entra a classe, a enfrontar els teus deu segons de glòria. Ara que ets el centre d’atenció, el temps fa les paus amb tu i et vol compensar. Són els deu segons més llargs de la teva vida, perduts de cadascun dels cent caps que es giren per veure què torba la seva rutina, ets el seu nou destorb. Tot i això, el món no canviarà les seves lleis naturals per tu, la terra no t’empassarà, no encara, et queden tres segons, dos, un, ja està.

Tornes a la invisibilitat, amagada a la darrera fila, sempre al final, sempre l’última. I allà esperaràs l’esdevenir del temps, el fluctuar de les hores, sense fer res, perquè cap dels dos bolígrafs que has dut funcionen i el típex ha rebentat dins la teva motxilla i ho ha empastifat tot, substituint la taca del iogurt de la setmana passada i el plàtan d’ahir.