Un balcó de natura morta

Surto al balcó o miro per la finestra, tan se val, sóc espectador d’un paisatge mort. Els primers instants, encès per l’acció de mirar, sóc capaç d’assumir molta informació, tots els detalls, tota la bellesa i la novetat. Les fulles grogues, ocres, taronges i marrones, els demés balcons amb roba estesa de mil colors, una parella d’ocells que resisteix l’envit del vent sobre una branca. Però ben de seguida s’esvaeixen, i quedo palplantada davant el paisatge, com un nou quadre de natura morta del que passo a formar part. Aleshores no sóc ni més ni menys que aquells ocells que furguen al niu, que aquelles fulles de tardor que a sorts es juguen qui serà la propera, que les branques que ballen al ritme del vent, com un cor, sense protagonismes; ara jo sóc el cel blau pàl·lid tacat de núvols rúfols, jo sóc el vent que mossega amb dentades gèlides, jo sóc qui buida els carrers, perquè jo sóc aquests carrers buits i apagats, aquesta tardor freda i ensopida. Tot jo, nosaltres, som la natura morta.

I d’aquesta finestra que també és un quadre que ara sóc jo, no me’n puc desfer. I de si el temps transcorre al voltant o bé s’atura amb mi o en mi no en sé pas res. Només sé d’allò que en realitat no es pot saber, de les fantasies, de les mentides i del que es pot dir però no s’arriba a fer. Torno a ser la fàtua reina de l’estòlid, la sàvia que només sap d’allò que no és. La conjuradora que pot veure a distància les vides dels demés, la bruixa que pot conèixer els secrets i els enginys dels que més bé els guarden, sóc el corb negre que planeja sobre els arbres de la tardor, el que tot ho mira i res entén. Però al preu de no entendre res, mal tracte resulta poder veure-ho tot, una oferta ben vana.