Més supermercats

La mare va agafar el telèfon quan va començar a sonar a la cua del supermercat. Ja havia deixat la compra sobre la cinta i tot just despatxaven al client anterior. A l'altre costat del telèfon, la seva filla petita, de deu anys, preguntava per ella. Era sola a casa, el pare havia marxat de viatge i els seus germans grans no hi eren. Ja feia una bona estona que havien tocat les vuit i encara era sola a casa. La mare hauria d'haver tornat en sortir de les seves classes de dibuix però s'havia entretingut al supermercat.

"Sóc al 'súper', carinyo, no et preocupis vida, estic pagant, ja vaig cap allà...sí carinyo, arribo en mitja hora, adéu...fins ara, un petó".
En mitja hora arribava, ella ho va dir, ella li ho havia dit, que no trigaria més de trenta minuts, que ja estava pagant la compra, que no trigaria a tornar.
-- Doncs seran trenta-vuit amb noranta-sis. Que té tiquet de pàrquing?
-- No, no tinc pàrquing. Li pago amb targeta.
-- Perfecte...Molt bé, aquí té, la targeta i el seu tiquet.
-- Ai m'he descuidat d'una cosa, bé és igual. Aix m'he deixat l'amanida.
-- Si vol pot deixar la compra aquí i anar a buscar el que li falta.
-- Sí? Gràcies, no trigo res.

I com s'havia descuidat d'agafar l'amanida, unes bosses de plàstic que ja duien diferents combinats d'enciams i verdures, va tornar a entrar. Un cop davant la nevera, on romanien ben col·locades tot tipus d'amanides preparades, va duptar entre un parell de menes i també va pensar en emportar-se bledes. Es va decidir per agafar nomé4s una amanida anomenada 'Gourmet'. Era una mica més cara que la resta però a la seva filla li agradava força, mentre d'altres no li feien el pes per culpa de la remolatxa o la col lila.

Quan va arribar de nou a les caixes, on el dependent li guardava la seva compra anterior, només hi havia una parella per davant seu, però duien una compra descomunal que acabaria sobrepassant els dos-cents euros. Mentre s'esperava, tot veient que no hi havia gaire gent a les cues de les diferents caixes, s'ho va repensar i va tornar enrere a buscar les bledes. No va trigar res, gairebé. Quan tornava una veu coneguda la va deturar:

-- Margarida, què hi fas per aquí?
-- Ai, bona tarda senyora Conxita, què s'explica? Doncs aquí, comprant.

Només van caldre aquests breus intants, uns pocs segons d'ella girar-se per saludar, perque dos clients li passéssin al davant de la cua. A més, duien pocs productes, de manera que no li va semblar adient demanar d'avançar-los argumentant que només duia un parell de coses. Tanmateix, la senyora Conxita l'agafava pel braç i la retenia a unes passes de la cua de gent i començava el seu característic rampell verbal. La pobra dona, no se sap com, però quan t'enganxava t'hi havies d'estar deu minuts mínim parlant amb ella perquè tingués temps d'explicar-te tot el que ella et volia explicar, que sovint no era pas interessant. A mesura que la Conxita agafava embranzida, la Margarida, la mare, es movia nerviosa intentant desfer-se de la pinça que li prenia el braç. Però abans d'aconseguir-ho, una tercera persona es va avançar i es va posar al davant seu a la cua. Quin remei, va pensar, i va haver d'aguantar el sermó de la senyora Conxita mentre picava rítmicament el terra amb la punta del peu. D'aquesta manera no arribaria mai a casa.

Un cop a la cua, la cosa ja va rutllar i només un dels clients del davant la va posar nerviosa quan buscava per totes les butxaques dos cèntims per arrodonir el canvi que li havien de tornar. El borinot havia pagat una compra d'uns deu euros amb un bitllet de cincuanta i ara s'entretenia perque el caixer li havia demanat si no tindria pas els dos cèntims, per tal d'arrodonir el canvi sobre els deu euros. Déu ni do l'estona que s'hi va estar, a la Margarida li va semblar que mirava dues vegades a cada butxaca, i encara li va costar la tercera trobar-los a la butxaca dreta del pantaló. I quan semblava que ja li havien de cobrar a ella, el mateix borinot va saltar dient:

-- Ah! I una bossa!
-- Com la vol, petita, gran? -- va fer el dependent tot mostrant-li dues bosses de plàstic de diferents tamanys i gruixos.
-- Eh, no, d'aquestes no. Un cistell d'aquests -- va fer tot assenyalant la bossa de la compra de la Margarida, que era un cistell de ràfia ben resistent.
-- D'acord, són seixanta cèntims. Pots agafar-la d'allà -- el dependent assenyalava l'altre extrem de la cinta, d'on penjaven uns quants cistells d'aquells.

Així que el client encara va haver d'agafar el cistell, donar-li al caixer, que aquest el marqués perque havia de llegir-lo amb el codi de barres, després el segellés per acreditar que estava pagat si mai el portava per fer la compra i pagar de nou. El gran borinot va buscar a la butxaca i el primer que va trobar van ser dos bitllets de vint, així que va treure's una motxilla que duia a l'esquena i va començar a furgar-hi dins. No va trigar gaire més a treure seixanta cèntims per pagar el cistell, pobre d'ell. Ara ja era el torn de la Margarida.

El caixer va passar els dos productes pel lector i li va cobrar en un no res, li va acostar el cistell amb la compra d'abans i ja va poder marxar. Tot anant cap a casa es va creuar amb la Consuelo, una veïna andalusa molt amable que en veure-la carregada es va procurar de no entretindre-la més. Finalment va arribar a casa, però feia un quart o més que havien tocat les nou. A casa, el sopar se servia a les nou en punt, i havent passat aquesta hora la seva filla era encara sola i sense sopar. Havia arribat tard.