Esclaus del temps, amos d’un món fiat;
trampejant l’esdevenir d’un somni aliè, el futur es perd, s’escola entre els dits com la sorra fina d’una platja llunyana d’encisos i colors.
I de tant en tant, sempre de tant en tant,
el gaudir en màxim esplendor, filament d’èxtasi per flors perennes brindat, ens arriba un dia més, però un dia sol, per sempre tan sols.
Un demà somiat en clar, brom passat i amb mig esclat oblidat. Ai ai, ahir.
Però les manetes corren cada vegada més, velocitat lluminosa, i les meves mans bordes no poden compassar-s’hi.
Fuig de mi el món, sempre tan veloç però mai pel camí encertat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
coooorren pels caaarreeers (quasi escric camins, shitelemerde!) cooooorreeeennnn
ResponderEliminarson les 3a.m (crec que es a, en qualsevol cas, matinada pura i dura), i acabo d'arribar, ara em ficaré al llit i t'enviaré un missatge de cortesia... turururuupupppp simplement volia contestar el "corren"
.--dixáannnnn