Sona un cruixir pesat, al principi lent i subtil, però va prenent força i es descobreix insistent, implacable. De les parets de l’escarpat penya-segat es desprenen grans blocs de roca que desafien la gravetat. Però no cauen a l’incògnit fons del congost com esperaves, com creies que a tu també et passaria. S’alcen sobre la vasta extensió de buit que es comprèn entre tu i l’horitzó i esbossen un sender difuminat.
Tornes el cap enrere i veus la gran onada del temps avançant cap a tu com un alt mur. La seva ombra ja t’ha atrapat i en breus ho faran els seus maons invisibles, ho imagines, ho anticipes i voldries cridar. Et veus tancada entre les parets fantasmals del pas del temps, els ulls enterrats rere quilos de lleganyes i l’alè pràcticament congelat, immòbil, amb la renúncia tatuada al front capbaix.
Però tornant la vista al davant, ignorant la remor creixent de l’onada que t’ha de caure a sobre, pots veure incrèdula com s’alça davant teu un nou camí. Com un trencaclosques gegant, les enormes roques sorgides del penya-segat es van encaixant amb precisió. I sense dilació poses el primer peu sobre el pont, a falta de calçar-se les últimes peces. Una última ullada enrere, un fugaç comiat amb l’aclaparador tsunami, una espurna de decisió. Comences a córrer al temps que es desplaça l’última peça, un peu rere l’altre i el cap davant de tot, veloç com mai. Deixant ràpidament enrere l’amenaçadora ombra del temps, com si hagués començat a encongir-se al moment que t’has llençat a córrer. I sembla que l’onada es detura i et mira com dient “ara t’has escapat, però no dubtis que ens retrobarem”. Però tu ja no mires enrere, només tens ulls per mirar endavant, a un horitzó cada vegada més proper.
Tornes el cap enrere i veus la gran onada del temps avançant cap a tu com un alt mur. La seva ombra ja t’ha atrapat i en breus ho faran els seus maons invisibles, ho imagines, ho anticipes i voldries cridar. Et veus tancada entre les parets fantasmals del pas del temps, els ulls enterrats rere quilos de lleganyes i l’alè pràcticament congelat, immòbil, amb la renúncia tatuada al front capbaix.
Però tornant la vista al davant, ignorant la remor creixent de l’onada que t’ha de caure a sobre, pots veure incrèdula com s’alça davant teu un nou camí. Com un trencaclosques gegant, les enormes roques sorgides del penya-segat es van encaixant amb precisió. I sense dilació poses el primer peu sobre el pont, a falta de calçar-se les últimes peces. Una última ullada enrere, un fugaç comiat amb l’aclaparador tsunami, una espurna de decisió. Comences a córrer al temps que es desplaça l’última peça, un peu rere l’altre i el cap davant de tot, veloç com mai. Deixant ràpidament enrere l’amenaçadora ombra del temps, com si hagués començat a encongir-se al moment que t’has llençat a córrer. I sembla que l’onada es detura i et mira com dient “ara t’has escapat, però no dubtis que ens retrobarem”. Però tu ja no mires enrere, només tens ulls per mirar endavant, a un horitzó cada vegada més proper.
