Que tinguem sort

Comença el dia en un mar de suor i foscor, i continua en un desert de canonades avariades. Ets sola a casa excusant-te a l’excusat, traient-te un pes de sobre, i no hi ha paper. Amb constància arribes a la cuina per esmorzar i el cafè amb llet sense sucre decideix pintar la teva faldilla nova, la que haguessis estrenat avui i ara ja roman sobre unes calces brutes de cirera.

Al carrer, en bicicleta, un toll invisible però ple de fang t’esquitxa els baixos dels pantalons del segon plat. Tot i tacada, agrades als semàfors, t’estimen, s’enrojolen al teu pas, no en canvi al temps, que no vol passar un sol segon al teu costat i corre més veloç que la roda davantera, ara punxada, de la teva bicicleta.

Hora i mitja de retard, arribes a la universitat i la suor del matí ja ha eclipsat tot intent d’acondicionament. Rentat la cara sense mirar el mirall i entra a classe, a enfrontar els teus deu segons de glòria. Ara que ets el centre d’atenció, el temps fa les paus amb tu i et vol compensar. Són els deu segons més llargs de la teva vida, perduts de cadascun dels cent caps que es giren per veure què torba la seva rutina, ets el seu nou destorb. Tot i això, el món no canviarà les seves lleis naturals per tu, la terra no t’empassarà, no encara, et queden tres segons, dos, un, ja està.

Tornes a la invisibilitat, amagada a la darrera fila, sempre al final, sempre l’última. I allà esperaràs l’esdevenir del temps, el fluctuar de les hores, sense fer res, perquè cap dels dos bolígrafs que has dut funcionen i el típex ha rebentat dins la teva motxilla i ho ha empastifat tot, substituint la taca del iogurt de la setmana passada i el plàtan d’ahir.