Adéu per sempre, i a reveure

Avui he mort, de fet estic morint, em dessagno estés a la banyera, però no us en diré res. No ho sabreu pas fins d’aquí uns dies, potser setmanes. I qui sap com i qui em trobarà, ves a saber. M’agradaria estar-hi per veure-ho, viu vull dir. Però tan se val, no tindrà cap gràcia si hi sóc.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.