Temptació, luxuria, perversitat o dimoni, té també molts altres noms, però és sols una mateixa cosa. Si fos un moralista diria sense por que és el camí a l’autodestrucció, però no ho sóc pas, per tant, m’abstenc de donar lliçons que no hauré de complir. La perversitat és el sentiment irrefrenable, sutil i demoníac, que ens empeny, sense cap motiu racional ni força llògica o d’aparença natural, als actes més absurds, inútils i gratuits dels que ens en penediríem, molt probablement, si tinguéssim consciència i vida eternes. Però no les tenim, i mai podem jutjar des d’una perspectiva de completa serenitat les nostres actuacions, i sovint seguirem, i perseguirem, aquell consell maliciós del racó més obscur de la nostra consciència, o inconsciència.
Davant un penya-segat, a una passa de la caiguda, de la mort, de la destrucció, abraçat pel perill saludarem a la posibilitat de caure amb una mitja rialla, si no als llavis potser a la ment. Imaginar tan sols la situació conseqüent pot fer-nos desitjar avançar, sort tenim (per a la nostra autoconservació) de la raó, que ens infon temor per tal de conservar-nos, de conservar-se a ella (egoïsta). Però també en casos menys extrems està aquí el desig de la perversitat atemptant a qualsevol ordre i motiu, ni que sigui sensorial, sensual o sexual, per tal d’acostar-nos una mica més a aquella destrucció que ens guaita i ens espera al final del camí (el que fem amb ulls tancats). El desig irrefrenable de posar-hi les mans sobre una ferida oberta, d’arrencar la pell protuberant encara que ens faci mal. La força irracional que ens empeny als eterns vicis, i després busca infinitat d’arguments amb els que cobrir la culpa. El plaer obtingut pel perill, la possibilitat d’allò dolent, el dolor, la soledat, la foscor, la tristesa. Tot això també és perversitat, i cadascú ho sabrà en el seu grau, perquè dins la ment de cadascú la perversió prèn formes inescrutables i, probablement, inconfesables.
Pobres els bojos que es deixen emportar i engolir per aquestes temptacions. I no parlem de temptacions que infringeixen convenis socials o morals, no parlem de repressions per part del superjo, ja és prou clar de què parlem. Parlem igual del boig que mata al pare amb una destral perquè la idea ha brollat a la seva ment amb un impuls irrefrenable (per la cadena de la raó) que d’aquell que s’entrega setmana rere setmana al vici autodestructiu que va ensetar conscientment sense obtenir-ne cap reforçament positiu. I és que crèiem que la natura no les feia aquestes coses.
Bla, bla blà!
Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!
Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!
Levántate y anda
¡Arriba, arriba, arriba! Desperézate dormilón, el sol ya está arriba de la escalera y los pájaros están afónicos. ¡Arriba, arriba, mastuerzo! No me hagas repetirlo, arriba, ¡arriba!
La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.
Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.
La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.
Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.
Adéu per sempre, i a reveure
Avui he mort, de fet estic morint, em dessagno estés a la banyera, però no us en diré res. No ho sabreu pas fins d’aquí uns dies, potser setmanes. I qui sap com i qui em trobarà, ves a saber. M’agradaria estar-hi per veure-ho, viu vull dir. Però tan se val, no tindrà cap gràcia si hi sóc.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.
Vaig perdre la meva àvia a la cua del supermercat
Era amb ma germana a la cua del supermercat, teniem nou i cinc anys, i, per molt que diguin que a la meva edat un no se n'adona de les coses, la nostra àvia ens va abandonar.
Feia uns instants era allà mateix, amb el cistell ple de verdures, un parell d'ampolles de llet y un tall de xai. Aleshores va donar el cistell a la Maria, va dir "Ara vinc, vaig a buscar albergínies que no m'he recordat d'agafar-les" i va girar cua. Ens va deixar als dos fent cua envoltats de desconeguts.
La caixera, una dona grassa de cabells d'escarola que mastegava un xiclet amb unes dents de cavall, ens anava mirant de reüll amb uns ulls terrorífics mentre anava fent petites bombolles. La cua anava minvant constantment i l'àvia no arribava. Vaig donar unes passes per poder veure la secció de fruites i verdures, però allà no i havia rastre de la nostra àvia, així que vaig anar corrents a dir-ho a la Maria tot amoïnat. Tot i que em va dir "Ara ve, no et preocupis", la seva veu transmetia la mateixa intranquil·litat que m'estava roent per dins.
El bip constant de la caixa registradora era el tic-tac final que descomptava el temps que restava fins arribar a la caixera, al monstre del xiclet. Ja ens imaginàvem què passaria en moment espantós, ella ens somriuria sàdicament sobre el mostrador, ens diria alguna cosa com "Que macos" i, en adonar-se'n que nosaltres no teniem diners per pagar la compra... vés a saber què ens faria!
Només i havia un client per davant nostre, un noi jove que portava unes cerveses i alguna cosa més a la mà i un casc penjant del braç. Ja estava pagant la compra i nosaltres encara érem sols, mirant al voltant com desamparats, buscant la silueta de la nostra àvia acostar-se parsimoniosament, però no la vèiem pas.
Aleshores va arribar el nostre torn, va arribar el somriure sàdic acompanyat d'una bombolla de xiclet. Els dos vam quedar garratibats davant aquella dona enorme, la nostra vista fixada dins aquells ulls de gripau que deien amb sarcasme "El següent". La Maria, amb un moviment rígid i mecànic, va deixar el cistell sobre el mostrador. Mentrestant jo em desesperava sense desesperar-me, perque la por era tan gran que no em podia moure, ni pensar, ni desesperar-me.
I un rosegat vestit de flors va empentar-me a un costat mentre deia "Espera, cobra'm també això", i dins aquell vestit hi havia una persona que s'assemblava molt a la meva àvia i, fins i tot, duia una bossa com la seva, amb un moneder gegant, igual que el seu. Però aquella persona no podia ser la meva àvia, perque la meva àvia ens va abandonar al supermercat.
Aquella senyora que vestia com la meva àvia va pagar la compra i ens va portar a casa en el cotxe de la meva àvia, i si no fós per la meva gran memòria, ara em pensaria que aquella dona és la meva àvia.
Despulleu-vos tots!
Enjuague bucal:
á, é, í, ó, ú,
à, è, ò
ï, ü
...
_____________________________________________________
Despulleu-vos tots!
Així, sense cap reflexió, per acord instantàni a subtil suggerència.
Ja m'heu sentit, despulleu-vos.
Feu de la vostra pell el vostre vestit, atempteu a la decència o vestiu-vos d'inocència. Tan se val perquè ho feu si és del cert que ho voleu.
Foragiteu els dubtes tot donant-los via lliure, que no trobin cap porta barrada que és ja l'hora de marxar. I si de nus us en feu vergonya, correu, moveu els braços i crideu ben fort les vostres consignes, els vostres desitjos o les vostres pors. Feu-ne un joc de bojos de la bogeria de viure tancat, del viure sense tu.
Fa poc em vaig despullar, però no sé ben bé perquè, avui he despertat vestit i m'he entristit.
á, é, í, ó, ú,
à, è, ò
ï, ü
...
_____________________________________________________
Despulleu-vos tots!
Així, sense cap reflexió, per acord instantàni a subtil suggerència.
Ja m'heu sentit, despulleu-vos.
Feu de la vostra pell el vostre vestit, atempteu a la decència o vestiu-vos d'inocència. Tan se val perquè ho feu si és del cert que ho voleu.
Foragiteu els dubtes tot donant-los via lliure, que no trobin cap porta barrada que és ja l'hora de marxar. I si de nus us en feu vergonya, correu, moveu els braços i crideu ben fort les vostres consignes, els vostres desitjos o les vostres pors. Feu-ne un joc de bojos de la bogeria de viure tancat, del viure sense tu.
Fa poc em vaig despullar, però no sé ben bé perquè, avui he despertat vestit i m'he entristit.
La buena coca-cola
Llego a casa de trabajar y en el portal me saluda el vecino Orín. Tras la exhaustiva inspección del espejo del ascensor abro la puerta con gran esfuerzo, a la llave no le gusta entrar y el informe fue un suspenso.
Entre la oscuridad de las paredes me espera un televisor sin nada bueno que contar y una nevera sin nada (bueno o malo) que ofrecer. Pero el sofá es por siempre un acogedor amigo, complaciente y absorbente. Hogar, agridulce hogar.
Bajo a por algo para cenar, un garito de pakistaníes me ofrece un shawarma, pero no aceptan tarjetas y yo no llevo efectivo. Pero no es problema, como en casa nadie espera, lo pido y voy a sacar dinero, una vuelta más, una vuelta menos.
El cajero más próximo está cerrado a causa de la crisis, pero tampoco hay inconveniente, una vuelta más, una vuelta menos por calles oscuras, frías y solitarias.
De vuelta al kebab, algo para acompañar. Unos aperitivos y alguna botella. Los aperitivos son un buen indicador de que estás acabado, lo estás cuando los tomas sin ser realmente un aperitivo. ¿Qué escogeré? ¿Una cerveza de importación que no merezco? ¿Una cerveza barata que pedirá más? ¿Un whisky que maldeciré dentro de tres horas y odiaré mañana cuando suene el despertador? ¡Una coca-cola! En efecto, una coca-cola será lo mejor para no odiarme más, para no sentirme desgraciado. Beber algo diferente al agua le ayuda a uno a sentirse menos imbécil, aunque a la larga, cuando ésta se torna la rutina, acaba sintiéndose el triple de imbécil.
Cuando estoy subiendo de nuevo a casa vuelvo a sentirme imbécil, concretamente el triple. Una vez leí que quien tomaba coca-cola en las comidas era síntoma de felicidad y despreocupación, por eso me alegré al decidir-me por ella. Pero ahora lo veía de nuevo desde la perspectiva del sofá, sólo buscaba inútilmente un sabor diferente para sentirme menos solo. Hogar agrio hogar.
Y la tele continúa insultándome con sus programas de gritos, sus documentales que no entiendo, sus películas de siempre por la mitad, las mismas escenas, la misma rutina. Con suerte me quedaré dormido, y si algo bueno tengo que decir de la coca-cola es que mañana, cuando vuelva a levantarme para ir a trabajar no tendré resaca. Alguien tenia razón, beber coca-cola me acerca algo más a la felicidad, o me aleja menos de la infelicidad.
Entre la oscuridad de las paredes me espera un televisor sin nada bueno que contar y una nevera sin nada (bueno o malo) que ofrecer. Pero el sofá es por siempre un acogedor amigo, complaciente y absorbente. Hogar, agridulce hogar.
Bajo a por algo para cenar, un garito de pakistaníes me ofrece un shawarma, pero no aceptan tarjetas y yo no llevo efectivo. Pero no es problema, como en casa nadie espera, lo pido y voy a sacar dinero, una vuelta más, una vuelta menos.
El cajero más próximo está cerrado a causa de la crisis, pero tampoco hay inconveniente, una vuelta más, una vuelta menos por calles oscuras, frías y solitarias.
De vuelta al kebab, algo para acompañar. Unos aperitivos y alguna botella. Los aperitivos son un buen indicador de que estás acabado, lo estás cuando los tomas sin ser realmente un aperitivo. ¿Qué escogeré? ¿Una cerveza de importación que no merezco? ¿Una cerveza barata que pedirá más? ¿Un whisky que maldeciré dentro de tres horas y odiaré mañana cuando suene el despertador? ¡Una coca-cola! En efecto, una coca-cola será lo mejor para no odiarme más, para no sentirme desgraciado. Beber algo diferente al agua le ayuda a uno a sentirse menos imbécil, aunque a la larga, cuando ésta se torna la rutina, acaba sintiéndose el triple de imbécil.
Cuando estoy subiendo de nuevo a casa vuelvo a sentirme imbécil, concretamente el triple. Una vez leí que quien tomaba coca-cola en las comidas era síntoma de felicidad y despreocupación, por eso me alegré al decidir-me por ella. Pero ahora lo veía de nuevo desde la perspectiva del sofá, sólo buscaba inútilmente un sabor diferente para sentirme menos solo. Hogar agrio hogar.
Y la tele continúa insultándome con sus programas de gritos, sus documentales que no entiendo, sus películas de siempre por la mitad, las mismas escenas, la misma rutina. Con suerte me quedaré dormido, y si algo bueno tengo que decir de la coca-cola es que mañana, cuando vuelva a levantarme para ir a trabajar no tendré resaca. Alguien tenia razón, beber coca-cola me acerca algo más a la felicidad, o me aleja menos de la infelicidad.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)