Un dia d'aquests m'hauré d'ordenar, estic avisat. No fer ordre, moure les coses de lloc mentre cantussejo, no, ordenar ben ordenat.
És molt fàcil rentar els plats, o canviar les coses de lloc, o treure la pols. Però no és el mateix canviar les coses de lloc que posar-les al seu lloc, que només és un, i abans s'ha de trobar.
És a dir, primer m'he de trobar, després ordenar-me posant-me al meu lloc, i després? Què vindrà després? No ho sé, ja pensarem.
Tothom ho hauria de provar alguna vegada, o potser no, pot resultar molt perillós.
mil moviments distants
Amb una bufada, un cop de vent aparentment fortuït (res més lluny de la veritat), les peces del trencaclosques volen, s’escampen, s’allunyen. Uns dits prims i capritxosos, mica en mica, juganers però pausats, van desempolsant aquelles peces que de llunyanes restaren oblidades, i els troben la seva peça veïna, el seu lloc entre les peces...i poc a poc, com més gustós resulta, la antiga imatge del trencaclosques que sempre perseguim tornarà a endevinar-se entre la boira. Fins la pròxima ventada, la pròxima parada.
A palabras necias, oídos sordos
Me cansé de gritar a los cuatro vientos que no tenía ganas, que quería que todos me dejaran en paz, que deseaba que el mundo me olvidara y la tierra me tragara.
Nadie me hizo caso, todos me ignoraron, pues sabían más bien que yo que nada de lo que decía era cierto, todos se creían muy listos y seguros. Me ignoraron pero sin olvido, manteniéndome maniatado al límite de la existencia, sufriendo de esa agónica invisibilidad que sus ególatras ojos sólo alcanzaban a atravesar para no chocar conmigo, nada más. Sin embargo, nadie ayudó, ninguno de ellos –tantos como piedras, malditas y bastardas– se acercó a echarme una sola mano de apoyo, ¿o quizá sí y en mi ceguera no lo pude ver?
No lo sé, no sé nada, sigo sin entenderlo.
Ahora, con la voz ronca de gritar en silencio, con callos y cortes de intentar agarrarme al viento, con la vista perdida de otear horizontes, me siento, me tumbo, me acurruco en el suelo sobre el frío de la nada, ni tan solo con desgana. Pues ya ningún deseo me queda para pedir porque todos fueron consumidos con la egocéntrica adulación a mi desgracia, que aún no era desgracia. Era soledad compartida.
Millones de nosotros gritamos solos en nuestras habitaciones internas, invisibles a los oídos de los demás, ciegos también a sus gritos, crecidos y empequeñecidos por nuestra ilusoria singularidad. Y lloramos por nosotros pero no por ellos, aún cuando ellos son tan nosotros o más de lo que podemos ser, y mordemos y maldecimos sus conciencias por el olvido que nos forjamos, y los odiamos a ellos porque son como nosotros; porque no miran hacia los demás, porque no tienden sus manos a quien en egoísta silencio las solicita, porque no entienden de porqués más allá de ellos mismos, ¡si son nuestro vivo reflejo!
Y volveré a gritar mil veces en silencio y nadie me oirá, y en la habitación adyacente otro yo ajeno a mí hará lo mismo y yo lo ignoraré, y en la de más allá nadie gritará con todos sus fuerzas y todos lo ignoraremos. Y aun cuando las paredes caigan entre nosotros seguiremos sin escucharnos, pues nuevos muros habremos levantado.
Nadie me hizo caso, todos me ignoraron, pues sabían más bien que yo que nada de lo que decía era cierto, todos se creían muy listos y seguros. Me ignoraron pero sin olvido, manteniéndome maniatado al límite de la existencia, sufriendo de esa agónica invisibilidad que sus ególatras ojos sólo alcanzaban a atravesar para no chocar conmigo, nada más. Sin embargo, nadie ayudó, ninguno de ellos –tantos como piedras, malditas y bastardas– se acercó a echarme una sola mano de apoyo, ¿o quizá sí y en mi ceguera no lo pude ver?
No lo sé, no sé nada, sigo sin entenderlo.
Ahora, con la voz ronca de gritar en silencio, con callos y cortes de intentar agarrarme al viento, con la vista perdida de otear horizontes, me siento, me tumbo, me acurruco en el suelo sobre el frío de la nada, ni tan solo con desgana. Pues ya ningún deseo me queda para pedir porque todos fueron consumidos con la egocéntrica adulación a mi desgracia, que aún no era desgracia. Era soledad compartida.
Millones de nosotros gritamos solos en nuestras habitaciones internas, invisibles a los oídos de los demás, ciegos también a sus gritos, crecidos y empequeñecidos por nuestra ilusoria singularidad. Y lloramos por nosotros pero no por ellos, aún cuando ellos son tan nosotros o más de lo que podemos ser, y mordemos y maldecimos sus conciencias por el olvido que nos forjamos, y los odiamos a ellos porque son como nosotros; porque no miran hacia los demás, porque no tienden sus manos a quien en egoísta silencio las solicita, porque no entienden de porqués más allá de ellos mismos, ¡si son nuestro vivo reflejo!
Y volveré a gritar mil veces en silencio y nadie me oirá, y en la habitación adyacente otro yo ajeno a mí hará lo mismo y yo lo ignoraré, y en la de más allá nadie gritará con todos sus fuerzas y todos lo ignoraremos. Y aun cuando las paredes caigan entre nosotros seguiremos sin escucharnos, pues nuevos muros habremos levantado.
La perversió
Temptació, luxuria, perversitat o dimoni, té també molts altres noms, però és sols una mateixa cosa. Si fos un moralista diria sense por que és el camí a l’autodestrucció, però no ho sóc pas, per tant, m’abstenc de donar lliçons que no hauré de complir. La perversitat és el sentiment irrefrenable, sutil i demoníac, que ens empeny, sense cap motiu racional ni força llògica o d’aparença natural, als actes més absurds, inútils i gratuits dels que ens en penediríem, molt probablement, si tinguéssim consciència i vida eternes. Però no les tenim, i mai podem jutjar des d’una perspectiva de completa serenitat les nostres actuacions, i sovint seguirem, i perseguirem, aquell consell maliciós del racó més obscur de la nostra consciència, o inconsciència.
Davant un penya-segat, a una passa de la caiguda, de la mort, de la destrucció, abraçat pel perill saludarem a la posibilitat de caure amb una mitja rialla, si no als llavis potser a la ment. Imaginar tan sols la situació conseqüent pot fer-nos desitjar avançar, sort tenim (per a la nostra autoconservació) de la raó, que ens infon temor per tal de conservar-nos, de conservar-se a ella (egoïsta). Però també en casos menys extrems està aquí el desig de la perversitat atemptant a qualsevol ordre i motiu, ni que sigui sensorial, sensual o sexual, per tal d’acostar-nos una mica més a aquella destrucció que ens guaita i ens espera al final del camí (el que fem amb ulls tancats). El desig irrefrenable de posar-hi les mans sobre una ferida oberta, d’arrencar la pell protuberant encara que ens faci mal. La força irracional que ens empeny als eterns vicis, i després busca infinitat d’arguments amb els que cobrir la culpa. El plaer obtingut pel perill, la possibilitat d’allò dolent, el dolor, la soledat, la foscor, la tristesa. Tot això també és perversitat, i cadascú ho sabrà en el seu grau, perquè dins la ment de cadascú la perversió prèn formes inescrutables i, probablement, inconfesables.
Pobres els bojos que es deixen emportar i engolir per aquestes temptacions. I no parlem de temptacions que infringeixen convenis socials o morals, no parlem de repressions per part del superjo, ja és prou clar de què parlem. Parlem igual del boig que mata al pare amb una destral perquè la idea ha brollat a la seva ment amb un impuls irrefrenable (per la cadena de la raó) que d’aquell que s’entrega setmana rere setmana al vici autodestructiu que va ensetar conscientment sense obtenir-ne cap reforçament positiu. I és que crèiem que la natura no les feia aquestes coses.
Davant un penya-segat, a una passa de la caiguda, de la mort, de la destrucció, abraçat pel perill saludarem a la posibilitat de caure amb una mitja rialla, si no als llavis potser a la ment. Imaginar tan sols la situació conseqüent pot fer-nos desitjar avançar, sort tenim (per a la nostra autoconservació) de la raó, que ens infon temor per tal de conservar-nos, de conservar-se a ella (egoïsta). Però també en casos menys extrems està aquí el desig de la perversitat atemptant a qualsevol ordre i motiu, ni que sigui sensorial, sensual o sexual, per tal d’acostar-nos una mica més a aquella destrucció que ens guaita i ens espera al final del camí (el que fem amb ulls tancats). El desig irrefrenable de posar-hi les mans sobre una ferida oberta, d’arrencar la pell protuberant encara que ens faci mal. La força irracional que ens empeny als eterns vicis, i després busca infinitat d’arguments amb els que cobrir la culpa. El plaer obtingut pel perill, la possibilitat d’allò dolent, el dolor, la soledat, la foscor, la tristesa. Tot això també és perversitat, i cadascú ho sabrà en el seu grau, perquè dins la ment de cadascú la perversió prèn formes inescrutables i, probablement, inconfesables.
Pobres els bojos que es deixen emportar i engolir per aquestes temptacions. I no parlem de temptacions que infringeixen convenis socials o morals, no parlem de repressions per part del superjo, ja és prou clar de què parlem. Parlem igual del boig que mata al pare amb una destral perquè la idea ha brollat a la seva ment amb un impuls irrefrenable (per la cadena de la raó) que d’aquell que s’entrega setmana rere setmana al vici autodestructiu que va ensetar conscientment sense obtenir-ne cap reforçament positiu. I és que crèiem que la natura no les feia aquestes coses.
Bla, bla blà!
Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!
Res funciona, tot s'entrebanca, tot s'espatlla... i tot rutlla, tot s'arregla i res t'estorba. Pum!
Llargs minuts, hores, lustres i eons, el temps s'atura i s'allarga com un xiclet d'algú altre, dels que són fastigosos, i pringa, com el fang més pudent imaginable, no, una mica més. Argh! Però res, crispetes salades en un cinema a la fresca, ple estiu, l'ombra d'arbres grans i atàvics sobre la gespa verda. Guspires de foc, llampecs i colors, petards i cohets il·luminen la nit, una nit gens fosca i fresca, amb una gran lluna i una gran llum, i música i ànims i festa. Festa! i colors, més colors, sempre colors, de tots colors: verd, blau, vermell, lila, groc i dels que els homes no saben, magenta, cian, beige... una explosió de colors i joguines surten d'un ou, un ou de pàsqua de closca pintada!
Festa!
Levántate y anda
¡Arriba, arriba, arriba! Desperézate dormilón, el sol ya está arriba de la escalera y los pájaros están afónicos. ¡Arriba, arriba, mastuerzo! No me hagas repetirlo, arriba, ¡arriba!
La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.
Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.
La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.
Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.
Adéu per sempre, i a reveure
Avui he mort, de fet estic morint, em dessagno estés a la banyera, però no us en diré res. No ho sabreu pas fins d’aquí uns dies, potser setmanes. I qui sap com i qui em trobarà, ves a saber. M’agradaria estar-hi per veure-ho, viu vull dir. Però tan se val, no tindrà cap gràcia si hi sóc.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)