Era amb ma germana a la cua del supermercat, teniem nou i cinc anys, i, per molt que diguin que a la meva edat un no se n'adona de les coses, la nostra àvia ens va abandonar.
Feia uns instants era allà mateix, amb el cistell ple de verdures, un parell d'ampolles de llet y un tall de xai. Aleshores va donar el cistell a la Maria, va dir "Ara vinc, vaig a buscar albergínies que no m'he recordat d'agafar-les" i va girar cua. Ens va deixar als dos fent cua envoltats de desconeguts.
La caixera, una dona grassa de cabells d'escarola que mastegava un xiclet amb unes dents de cavall, ens anava mirant de reüll amb uns ulls terrorífics mentre anava fent petites bombolles. La cua anava minvant constantment i l'àvia no arribava. Vaig donar unes passes per poder veure la secció de fruites i verdures, però allà no i havia rastre de la nostra àvia, així que vaig anar corrents a dir-ho a la Maria tot amoïnat. Tot i que em va dir "Ara ve, no et preocupis", la seva veu transmetia la mateixa intranquil·litat que m'estava roent per dins.
El bip constant de la caixa registradora era el tic-tac final que descomptava el temps que restava fins arribar a la caixera, al monstre del xiclet. Ja ens imaginàvem què passaria en moment espantós, ella ens somriuria sàdicament sobre el mostrador, ens diria alguna cosa com "Que macos" i, en adonar-se'n que nosaltres no teniem diners per pagar la compra... vés a saber què ens faria!
Només i havia un client per davant nostre, un noi jove que portava unes cerveses i alguna cosa més a la mà i un casc penjant del braç. Ja estava pagant la compra i nosaltres encara érem sols, mirant al voltant com desamparats, buscant la silueta de la nostra àvia acostar-se parsimoniosament, però no la vèiem pas.
Aleshores va arribar el nostre torn, va arribar el somriure sàdic acompanyat d'una bombolla de xiclet. Els dos vam quedar garratibats davant aquella dona enorme, la nostra vista fixada dins aquells ulls de gripau que deien amb sarcasme "El següent". La Maria, amb un moviment rígid i mecànic, va deixar el cistell sobre el mostrador. Mentrestant jo em desesperava sense desesperar-me, perque la por era tan gran que no em podia moure, ni pensar, ni desesperar-me.
I un rosegat vestit de flors va empentar-me a un costat mentre deia "Espera, cobra'm també això", i dins aquell vestit hi havia una persona que s'assemblava molt a la meva àvia i, fins i tot, duia una bossa com la seva, amb un moneder gegant, igual que el seu. Però aquella persona no podia ser la meva àvia, perque la meva àvia ens va abandonar al supermercat.
Aquella senyora que vestia com la meva àvia va pagar la compra i ens va portar a casa en el cotxe de la meva àvia, i si no fós per la meva gran memòria, ara em pensaria que aquella dona és la meva àvia.
(vista l'afluència del públic, no et desesperis pero...
ResponderEliminar..vull llegir més coses...! :)