La oscuridad del pozo adormece

Busqué en la soledad el secreto de las palabras,

quise encontrar en profundas cavernas los secretos de los demás

y solo hallé, entre paredes de húmeda roca,

una única verdad... oscura, confusa y aterradora.

Desperté luego, pasados veinte siglos,
y el fango se había secado, y el suelo no era mullido.
La hojarasca y los huesos crujían al unísono,
el tiempo había borrado mi ser, si es que fue alguna vez.

Y de nuevo tuve que aprender las formas,
y otra vez tuve que estudiar los colores y las canciones,
y los juegos, y los sentimientos, y las mentiras,
hasta recordar que había olvidado la verdad,

una única verdad... oscura, confusa y aterradora.

Un balcó de natura morta

Surto al balcó o miro per la finestra, tan se val, sóc espectador d’un paisatge mort. Els primers instants, encès per l’acció de mirar, sóc capaç d’assumir molta informació, tots els detalls, tota la bellesa i la novetat. Les fulles grogues, ocres, taronges i marrones, els demés balcons amb roba estesa de mil colors, una parella d’ocells que resisteix l’envit del vent sobre una branca. Però ben de seguida s’esvaeixen, i quedo palplantada davant el paisatge, com un nou quadre de natura morta del que passo a formar part. Aleshores no sóc ni més ni menys que aquells ocells que furguen al niu, que aquelles fulles de tardor que a sorts es juguen qui serà la propera, que les branques que ballen al ritme del vent, com un cor, sense protagonismes; ara jo sóc el cel blau pàl·lid tacat de núvols rúfols, jo sóc el vent que mossega amb dentades gèlides, jo sóc qui buida els carrers, perquè jo sóc aquests carrers buits i apagats, aquesta tardor freda i ensopida. Tot jo, nosaltres, som la natura morta.

I d’aquesta finestra que també és un quadre que ara sóc jo, no me’n puc desfer. I de si el temps transcorre al voltant o bé s’atura amb mi o en mi no en sé pas res. Només sé d’allò que en realitat no es pot saber, de les fantasies, de les mentides i del que es pot dir però no s’arriba a fer. Torno a ser la fàtua reina de l’estòlid, la sàvia que només sap d’allò que no és. La conjuradora que pot veure a distància les vides dels demés, la bruixa que pot conèixer els secrets i els enginys dels que més bé els guarden, sóc el corb negre que planeja sobre els arbres de la tardor, el que tot ho mira i res entén. Però al preu de no entendre res, mal tracte resulta poder veure-ho tot, una oferta ben vana.

Davant

Sona un cruixir pesat, al principi lent i subtil, però va prenent força i es descobreix insistent, implacable. De les parets de l’escarpat penya-segat es desprenen grans blocs de roca que desafien la gravetat. Però no cauen a l’incògnit fons del congost com esperaves, com creies que a tu també et passaria. S’alcen sobre la vasta extensió de buit que es comprèn entre tu i l’horitzó i esbossen un sender difuminat.

Tornes el cap enrere i veus la gran onada del temps avançant cap a tu com un alt mur. La seva ombra ja t’ha atrapat i en breus ho faran els seus maons invisibles, ho imagines, ho anticipes i voldries cridar. Et veus tancada entre les parets fantasmals del pas del temps, els ulls enterrats rere quilos de lleganyes i l’alè pràcticament congelat, immòbil, amb la renúncia tatuada al front capbaix.

Però tornant la vista al davant, ignorant la remor creixent de l’onada que t’ha de caure a sobre, pots veure incrèdula com s’alça davant teu un nou camí. Com un trencaclosques gegant, les enormes roques sorgides del penya-segat es van encaixant amb precisió. I sense dilació poses el primer peu sobre el pont, a falta de calçar-se les últimes peces. Una última ullada enrere, un fugaç comiat amb l’aclaparador tsunami, una espurna de decisió. Comences a córrer al temps que es desplaça l’última peça, un peu rere l’altre i el cap davant de tot, veloç com mai. Deixant ràpidament enrere l’amenaçadora ombra del temps, com si hagués començat a encongir-se al moment que t’has llençat a córrer. I sembla que l’onada es detura i et mira com dient “ara t’has escapat, però no dubtis que ens retrobarem”. Però tu ja no mires enrere, només tens ulls per mirar endavant, a un horitzó cada vegada més proper.