Levántate y anda

¡Arriba, arriba, arriba! Desperézate dormilón, el sol ya está arriba de la escalera y los pájaros están afónicos. ¡Arriba, arriba, mastuerzo! No me hagas repetirlo, arriba, ¡arriba!

La excitación del gallo haciendo jirones de plácidos sueños y, lo que es peor, la crueldad del techo de la habitación, el duro yeso de la realidad, golpea fuertemente y sin contacto todo vestigio de ensoñación, disipando las oníricas brumas de dulce de leche.

Y luego, otro día más sin ser, otra jornada sin vivir, esperando ese sueño que despiertos no encontraremos y que dormidos sólo sustituiremos; porque para siempre se fue, cruzando las paredes de la habitación, allá donde no lo podemos seguir.

Adéu per sempre, i a reveure

Avui he mort, de fet estic morint, em dessagno estés a la banyera, però no us en diré res. No ho sabreu pas fins d’aquí uns dies, potser setmanes. I qui sap com i qui em trobarà, ves a saber. M’agradaria estar-hi per veure-ho, viu vull dir. Però tan se val, no tindrà cap gràcia si hi sóc.
Com esteu? És una altra begenada preguntar-ho però la curiositat m’ha pogut. Qui anirà al meu velatori? Ha vingut algun dels meus amics? Ha faltat algun dels meus enemics? Tan se val, els perdono a tots. Em sap greu per als últims però, d’ara en endavant ja no podrem estar enemistats, i als primers, si algú es dóna per aludit, els donc el meu permís per dur el llast del meu record a les seves esquenes, i també els hi donc per deixar-lo a la vora del camí, no em fa res.
La meva vida s’apaga, però no us ha d’amoïnar, sóc jo qui està mort no vosaltres! Fins avui havia pensat en tantes frases célebres per deixar anar amb l’últim alè... però en aquest instant decisiu totes marxen del meu cap. És una llàstima que no tingui res important a dir-vos, m’agradaria despedir-me de tots i cadascun de vosaltres, individualment, però sou masses i alhora massa pocs així que, per a tots us deixo un “em sap greu, adéu”. Sabeu, només una sola cosa m’impedeix morir tranquil, no saber de quin color sortirà demà el sol.

Vaig perdre la meva àvia a la cua del supermercat

Era amb ma germana a la cua del supermercat, teniem nou i cinc anys, i, per molt que diguin que a la meva edat un no se n'adona de les coses, la nostra àvia ens va abandonar.
Feia uns instants era allà mateix, amb el cistell ple de verdures, un parell d'ampolles de llet y un tall de xai. Aleshores va donar el cistell a la Maria, va dir "Ara vinc, vaig a buscar albergínies que no m'he recordat d'agafar-les" i va girar cua. Ens va deixar als dos fent cua envoltats de desconeguts.
La caixera, una dona grassa de cabells d'escarola que mastegava un xiclet amb unes dents de cavall, ens anava mirant de reüll amb uns ulls terrorífics mentre anava fent petites bombolles. La cua anava minvant constantment i l'àvia no arribava. Vaig donar unes passes per poder veure la secció de fruites i verdures, però allà no i havia rastre de la nostra àvia, així que vaig anar corrents a dir-ho a la Maria tot amoïnat. Tot i que em va dir "Ara ve, no et preocupis", la seva veu transmetia la mateixa intranquil·litat que m'estava roent per dins.
El bip constant de la caixa registradora era el tic-tac final que descomptava el temps que restava fins arribar a la caixera, al monstre del xiclet. Ja ens imaginàvem què passaria en moment espantós, ella ens somriuria sàdicament sobre el mostrador, ens diria alguna cosa com "Que macos" i, en adonar-se'n que nosaltres no teniem diners per pagar la compra... vés a saber què ens faria!
Només i havia un client per davant nostre, un noi jove que portava unes cerveses i alguna cosa més a la mà i un casc penjant del braç. Ja estava pagant la compra i nosaltres encara érem sols, mirant al voltant com desamparats, buscant la silueta de la nostra àvia acostar-se parsimoniosament, però no la vèiem pas.
Aleshores va arribar el nostre torn, va arribar el somriure sàdic acompanyat d'una bombolla de xiclet. Els dos vam quedar garratibats davant aquella dona enorme, la nostra vista fixada dins aquells ulls de gripau que deien amb sarcasme "El següent". La Maria, amb un moviment rígid i mecànic, va deixar el cistell sobre el mostrador. Mentrestant jo em desesperava sense desesperar-me, perque la por era tan gran que no em podia moure, ni pensar, ni desesperar-me.
I un rosegat vestit de flors va empentar-me a un costat mentre deia "Espera, cobra'm també això", i dins aquell vestit hi havia una persona que s'assemblava molt a la meva àvia i, fins i tot, duia una bossa com la seva, amb un moneder gegant, igual que el seu. Però aquella persona no podia ser la meva àvia, perque la meva àvia ens va abandonar al supermercat.
Aquella senyora que vestia com la meva àvia va pagar la compra i ens va portar a casa en el cotxe de la meva àvia, i si no fós per la meva gran memòria, ara em pensaria que aquella dona és la meva àvia.

Despulleu-vos tots!

Enjuague bucal:

á, é, í, ó, ú,
à, è, ò
ï, ü
...
_____________________________________________________

Despulleu-vos tots!

Així, sense cap reflexió, per acord instantàni a subtil suggerència.
Ja m'heu sentit, despulleu-vos.
Feu de la vostra pell el vostre vestit, atempteu a la decència o vestiu-vos d'inocència. Tan se val perquè ho feu si és del cert que ho voleu.
Foragiteu els dubtes tot donant-los via lliure, que no trobin cap porta barrada que és ja l'hora de marxar. I si de nus us en feu vergonya, correu, moveu els braços i crideu ben fort les vostres consignes, els vostres desitjos o les vostres pors. Feu-ne un joc de bojos de la bogeria de viure tancat, del viure sense tu.





Fa poc em vaig despullar, però no sé ben bé perquè, avui he despertat vestit i m'he entristit.

La buena coca-cola

Llego a casa de trabajar y en el portal me saluda el vecino Orín. Tras la exhaustiva inspección del espejo del ascensor abro la puerta con gran esfuerzo, a la llave no le gusta entrar y el informe fue un suspenso.
Entre la oscuridad de las paredes me espera un televisor sin nada bueno que contar y una nevera sin nada (bueno o malo) que ofrecer. Pero el sofá es por siempre un acogedor amigo, complaciente y absorbente. Hogar, agridulce hogar.
Bajo a por algo para cenar, un garito de pakistaníes me ofrece un shawarma, pero no aceptan tarjetas y yo no llevo efectivo. Pero no es problema, como en casa nadie espera, lo pido y voy a sacar dinero, una vuelta más, una vuelta menos.
El cajero más próximo está cerrado a causa de la crisis, pero tampoco hay inconveniente, una vuelta más, una vuelta menos por calles oscuras, frías y solitarias.
De vuelta al kebab, algo para acompañar. Unos aperitivos y alguna botella. Los aperitivos son un buen indicador de que estás acabado, lo estás cuando los tomas sin ser realmente un aperitivo. ¿Qué escogeré? ¿Una cerveza de importación que no merezco? ¿Una cerveza barata que pedirá más? ¿Un whisky que maldeciré dentro de tres horas y odiaré mañana cuando suene el despertador? ¡Una coca-cola! En efecto, una coca-cola será lo mejor para no odiarme más, para no sentirme desgraciado. Beber algo diferente al agua le ayuda a uno a sentirse menos imbécil, aunque a la larga, cuando ésta se torna la rutina, acaba sintiéndose el triple de imbécil.
Cuando estoy subiendo de nuevo a casa vuelvo a sentirme imbécil, concretamente el triple. Una vez leí que quien tomaba coca-cola en las comidas era síntoma de felicidad y despreocupación, por eso me alegré al decidir-me por ella. Pero ahora lo veía de nuevo desde la perspectiva del sofá, sólo buscaba inútilmente un sabor diferente para sentirme menos solo. Hogar agrio hogar.
Y la tele continúa insultándome con sus programas de gritos, sus documentales que no entiendo, sus películas de siempre por la mitad, las mismas escenas, la misma rutina. Con suerte me quedaré dormido, y si algo bueno tengo que decir de la coca-cola es que mañana, cuando vuelva a levantarme para ir a trabajar no tendré resaca. Alguien tenia razón, beber coca-cola me acerca algo más a la felicidad, o me aleja menos de la infelicidad.

Romeo no despiertes

Romeo despertó desnudo entre unas sábanas desconocidas. Una mano femenina, fina y delicada, acariciaba su torso con dulzura mientras una oscura y ondulada cabellera reposaba sobre su pecho. Su mirada se perdió por el techo, y rodó por las paredes de la habitación apreciando el delicado estuco, gozando de un despertar sensual y despreocupado.
Una cara apareció de repente de entre los negros cabellos y besó su pecho con amor.
– ¡¿Pero quién eres tú?! –gritó el sobresalto por la boca de Romeo, y éste huyó de la cama con un salto y se cubrió tirando de la sábana.
– Tú no eres Julieta – dijo incrédulo todavía, recorriendo con una mirada desesperada la habitación, buscando una respuesta lógica. La habitación le era completamente extraña, de una extrañeza y rareza sutil, pero absolutamente ajena. Un espejo reflejaba los cuerpos desnudos desde un tocador en la pared de enfrente, un biombo y algunas perchas guardaban sus ropajes y un retrato familiar cubría gran parte de una de las paredes, la opuesta al gran ventanal.
– ¿Quién demonios es Julieta? Empiezas a asustarme, Romeo – contestó la doncella sobre la cama, alcanzando una manta para cubrir su desnuda piel.
– Pero... entonces... – la incomprensión y la duda estaban asfixiándolo y retrocedió poco a poco hacia la ventana para coger aire.
Así fue como su vista se clavó de inmediato en el retrato de familia, concretamente en la imagen paternal que abrazaba a los hijos con autoridad, reflejaba su cara sin lugar a dudas, acompañada de dos pequeños niños y la mujer que aún lo miraba confusa en la misma habitación.
– No puede ser ¿Cómo pudo? ¿Cómo pude? – balbució Romeo al tiempo que sobrepasaba el punto de no retorno del alféizar de la ventana, desapareció engullido por la gravedad.

(Púrpura como un iris, Charles Bukowski)

Como dije, a veces me preguntaba por qué Bobby estaba allí. Era normal en casi todas las áreas de conducta, sólo tenía una cosita: de vez en cuando, se levantaba y se metía las manos en los bolsillos y alzaba mucho las perneras de los pantalones y andaba ocho o diez pasos soltando un torpe silbidillo. Una especie de melodía que tenía en la cabeza. No era musical. Era una especie de melodía, siempre la misma. Duraba sólo unos segundos. Eso era lo único que el pasaba a Bobby. Pero seguía haciéndolo entre veinte y treinta veces al día. Yo al verlo, al principio, creí que bromeaba y pensé, vaya, que tío más simpático y agradable. Luego, más tarde, te dabas cuenta de que tenía que hacerlo.

Corren...

Esclaus del temps, amos d’un món fiat;
trampejant l’esdevenir d’un somni aliè, el futur es perd, s’escola entre els dits com la sorra fina d’una platja llunyana d’encisos i colors.

I de tant en tant, sempre de tant en tant,
el gaudir en màxim esplendor, filament d’èxtasi per flors perennes brindat, ens arriba un dia més, però un dia sol, per sempre tan sols.

Un demà somiat en clar, brom passat i amb mig esclat oblidat. Ai ai, ahir.

Però les manetes corren cada vegada més, velocitat lluminosa, i les meves mans bordes no poden compassar-s’hi.



Fuig de mi el món, sempre tan veloç però mai pel camí encertat.

INhumana INfinidad

No son más que locuras de un atávico Dios platónico pretender humanizar el mundo de manera natural.

¿Si lo humano es natural, vivimos en un mundo natural? Lo dudo, lo inhumano, en todo caso, es lo que ahora llamamos humano por un puro error epistemológico, pues no podemos tolerar como natural la existencia actual sin descubrir como falso la divinidad de nuestro Platón. Sin embargo la locura del argumento y de la misma concepción altera el lecho de la razón antes si quiera de aposentarse en nuestra concepción. Y así, sin concepción inmaculada, eterna ni impoluta, desposeemos la creencia de lo irracional de todo raciocinio por puro miedo. Sí cobardes, ¡miedo!

¿Qué es ahora nuestra tela de juicio si no un estropajo lleno de prejuicios? Una burda mosquitera para protegernos de la temida mordedura de la muerte, la oscuridad y lo infinito. ¿Pero qué cojones es ese infinito más que la negrura absoluta de la incertidumbre? Nada más amigos, nada más. Lo infinito es tan grande como pequeño, tan microscópico como inconmensurable y tan inconcebible como sólo él mismo. Y de tan pequeño se cuela en nuestras casas por cualquier rendija abierta, y de tan grande nos ahoga dejándonos sin espacio, hasta llegar el momento que tanta opresión no te permite levantar la cabeza y allí restarás, sudando en tu cama, sin poderte levantar.

¿Y para qué nos sirve nuestra algarabía de inhumanidades, para hacernos más humanos o más inhumanos? Aquí, y ante su fin, cada uno sabrá. De momento, yo voy descubriendo mi parte, no lleguéis tarde a descubrir la vuestra, que el verde nos sienta bien pero es mejor a ras de piel.

Dios también coge el metro

Hoy he visto a Dios de viaje en el metro,
para quien me crea ¡el tipo era negro!
También era negra su chupa de cuero
y su cara tapaba un ancho sombrero.

Un cura lo vio al subirse al metro,
su cara miró y no pudo creerlo,
la vista bajó, negándose a verlo.
Pero Él era Dios, tuvo que saberlo.

Hoy he visto a Dios viajando en el metro
y aunque no me crean el tipo era negro.
A las viejecitas cedía su asiento
y a un tipo gordo le rebajó el peso.

Él si que era Dios y no ése del clero,
pagó su billete y el de otro, contento.
Sin llevarlo, ante él me quito el sombrero.
Yo sé que Él es Dios y es en lo que creo.

Hola

Hola, hola, hola...

Hola, hola

Hola

hola...

hey

ei

a

Que tinguem sort

Comença el dia en un mar de suor i foscor, i continua en un desert de canonades avariades. Ets sola a casa excusant-te a l’excusat, traient-te un pes de sobre, i no hi ha paper. Amb constància arribes a la cuina per esmorzar i el cafè amb llet sense sucre decideix pintar la teva faldilla nova, la que haguessis estrenat avui i ara ja roman sobre unes calces brutes de cirera.

Al carrer, en bicicleta, un toll invisible però ple de fang t’esquitxa els baixos dels pantalons del segon plat. Tot i tacada, agrades als semàfors, t’estimen, s’enrojolen al teu pas, no en canvi al temps, que no vol passar un sol segon al teu costat i corre més veloç que la roda davantera, ara punxada, de la teva bicicleta.

Hora i mitja de retard, arribes a la universitat i la suor del matí ja ha eclipsat tot intent d’acondicionament. Rentat la cara sense mirar el mirall i entra a classe, a enfrontar els teus deu segons de glòria. Ara que ets el centre d’atenció, el temps fa les paus amb tu i et vol compensar. Són els deu segons més llargs de la teva vida, perduts de cadascun dels cent caps que es giren per veure què torba la seva rutina, ets el seu nou destorb. Tot i això, el món no canviarà les seves lleis naturals per tu, la terra no t’empassarà, no encara, et queden tres segons, dos, un, ja està.

Tornes a la invisibilitat, amagada a la darrera fila, sempre al final, sempre l’última. I allà esperaràs l’esdevenir del temps, el fluctuar de les hores, sense fer res, perquè cap dels dos bolígrafs que has dut funcionen i el típex ha rebentat dins la teva motxilla i ho ha empastifat tot, substituint la taca del iogurt de la setmana passada i el plàtan d’ahir.

Bones Casualitats

Gaudiu de les casualitats, de les vacances i les oportunitats.
Gaudí del gaudiu...


Ilusos somniadors, realment creieu en les casualitats?

Mira con los ojos cerrados y dime a la cara que no lo ves

El actual problema de nuestra sociedad, pienso ahora, es que los verdaderos dementes son pocos, pero luego hay una marabunta de maniquíes de plástico que intentan emularlos por su singularidad. Pero el problema no acaba aquí, los genios dejan de aparecer porque prima más la demencia que la genialidad, la demencia es egoísta y la genialidad altruista. En un mundo lleno de locos y pseudo-locos, para qué va uno a molestarse a mostrarles su genio si sólo son capaces de apreciar las sensaciones hedonistas más básicas. Aunque probablemente me equivoque, y si es así, sólo es porque mi egocentrismo demente es el pilar de nuestra sociedad, no sólo el mío (eso ya sería exceso de egocentrismo), el de todos y cada uno.

Pero todas estas estrambóticas teorías sobre la demencia son ignoradas por todo el mundo, pero yo las veo claras porque veo claro, veo muy claro, y eso también es síntoma de demencia. La verdad es que cuando a uno le diagnostican que está loco no puede creerlo, no puede ser, se dirá mil veces. Y todos pasarán a mirarlo raro, luego con recelo y, en poco tiempo, lo evitarán aún blasfemando contra él. Y tan sólo porque él entiende mejor el mundo que los demás, yo creía que eso era envidia y que no era sana.


Esto sólo podría haberlo escrito un genio o un demente” me dice Pepito Grillo. ¿Pero no creéis que el mundo anda ya suficientemente lleno de dementes?

¡Sopa bella! ¡Tan rica y verde!

Beau--ootiful Soo-oop!

Beau--ootiful Soo-oop!

Soo--oop of the e--e--evening,

Beautiful, beauti--FUL SOUP!

Què hi dius?

Un desig capritxós, una voluntat efímera,
un somni dèbil en obrir els ulls, a punt de marxar,
promeses de vent a fulles caduques escrites...

De moment, tant sols això.
Més endavant, el temps descobrirà.