Preguntas o respuestas

– ¿Cuál era la pregunta? Sin pregunta no hay respuesta.

– Nunca hay respuesta.

– Eso ya es una respuesta.

– Pero no a la pregunta.

– Entonces, a ver déjame pensar, la cuestión es preguntarlo todo menos aquello para lo que buscamos las respuestas.

– No sé qué es la cuestión. Pero sospecho que las respuestas no se dan, se encuentran.

– Las respuestas no se dan, se encuentran. Vaya, eso sí que es dar una buena respuesta.

– Evidentemente, es lo que queda mientras tu no la encuentres.

La oscuridad del pozo adormece

Busqué en la soledad el secreto de las palabras,

quise encontrar en profundas cavernas los secretos de los demás

y solo hallé, entre paredes de húmeda roca,

una única verdad... oscura, confusa y aterradora.

Desperté luego, pasados veinte siglos,
y el fango se había secado, y el suelo no era mullido.
La hojarasca y los huesos crujían al unísono,
el tiempo había borrado mi ser, si es que fue alguna vez.

Y de nuevo tuve que aprender las formas,
y otra vez tuve que estudiar los colores y las canciones,
y los juegos, y los sentimientos, y las mentiras,
hasta recordar que había olvidado la verdad,

una única verdad... oscura, confusa y aterradora.

Un balcó de natura morta

Surto al balcó o miro per la finestra, tan se val, sóc espectador d’un paisatge mort. Els primers instants, encès per l’acció de mirar, sóc capaç d’assumir molta informació, tots els detalls, tota la bellesa i la novetat. Les fulles grogues, ocres, taronges i marrones, els demés balcons amb roba estesa de mil colors, una parella d’ocells que resisteix l’envit del vent sobre una branca. Però ben de seguida s’esvaeixen, i quedo palplantada davant el paisatge, com un nou quadre de natura morta del que passo a formar part. Aleshores no sóc ni més ni menys que aquells ocells que furguen al niu, que aquelles fulles de tardor que a sorts es juguen qui serà la propera, que les branques que ballen al ritme del vent, com un cor, sense protagonismes; ara jo sóc el cel blau pàl·lid tacat de núvols rúfols, jo sóc el vent que mossega amb dentades gèlides, jo sóc qui buida els carrers, perquè jo sóc aquests carrers buits i apagats, aquesta tardor freda i ensopida. Tot jo, nosaltres, som la natura morta.

I d’aquesta finestra que també és un quadre que ara sóc jo, no me’n puc desfer. I de si el temps transcorre al voltant o bé s’atura amb mi o en mi no en sé pas res. Només sé d’allò que en realitat no es pot saber, de les fantasies, de les mentides i del que es pot dir però no s’arriba a fer. Torno a ser la fàtua reina de l’estòlid, la sàvia que només sap d’allò que no és. La conjuradora que pot veure a distància les vides dels demés, la bruixa que pot conèixer els secrets i els enginys dels que més bé els guarden, sóc el corb negre que planeja sobre els arbres de la tardor, el que tot ho mira i res entén. Però al preu de no entendre res, mal tracte resulta poder veure-ho tot, una oferta ben vana.

Davant

Sona un cruixir pesat, al principi lent i subtil, però va prenent força i es descobreix insistent, implacable. De les parets de l’escarpat penya-segat es desprenen grans blocs de roca que desafien la gravetat. Però no cauen a l’incògnit fons del congost com esperaves, com creies que a tu també et passaria. S’alcen sobre la vasta extensió de buit que es comprèn entre tu i l’horitzó i esbossen un sender difuminat.

Tornes el cap enrere i veus la gran onada del temps avançant cap a tu com un alt mur. La seva ombra ja t’ha atrapat i en breus ho faran els seus maons invisibles, ho imagines, ho anticipes i voldries cridar. Et veus tancada entre les parets fantasmals del pas del temps, els ulls enterrats rere quilos de lleganyes i l’alè pràcticament congelat, immòbil, amb la renúncia tatuada al front capbaix.

Però tornant la vista al davant, ignorant la remor creixent de l’onada que t’ha de caure a sobre, pots veure incrèdula com s’alça davant teu un nou camí. Com un trencaclosques gegant, les enormes roques sorgides del penya-segat es van encaixant amb precisió. I sense dilació poses el primer peu sobre el pont, a falta de calçar-se les últimes peces. Una última ullada enrere, un fugaç comiat amb l’aclaparador tsunami, una espurna de decisió. Comences a córrer al temps que es desplaça l’última peça, un peu rere l’altre i el cap davant de tot, veloç com mai. Deixant ràpidament enrere l’amenaçadora ombra del temps, com si hagués començat a encongir-se al moment que t’has llençat a córrer. I sembla que l’onada es detura i et mira com dient “ara t’has escapat, però no dubtis que ens retrobarem”. Però tu ja no mires enrere, només tens ulls per mirar endavant, a un horitzó cada vegada més proper.

Més supermercats

La mare va agafar el telèfon quan va començar a sonar a la cua del supermercat. Ja havia deixat la compra sobre la cinta i tot just despatxaven al client anterior. A l'altre costat del telèfon, la seva filla petita, de deu anys, preguntava per ella. Era sola a casa, el pare havia marxat de viatge i els seus germans grans no hi eren. Ja feia una bona estona que havien tocat les vuit i encara era sola a casa. La mare hauria d'haver tornat en sortir de les seves classes de dibuix però s'havia entretingut al supermercat.

"Sóc al 'súper', carinyo, no et preocupis vida, estic pagant, ja vaig cap allà...sí carinyo, arribo en mitja hora, adéu...fins ara, un petó".
En mitja hora arribava, ella ho va dir, ella li ho havia dit, que no trigaria més de trenta minuts, que ja estava pagant la compra, que no trigaria a tornar.
-- Doncs seran trenta-vuit amb noranta-sis. Que té tiquet de pàrquing?
-- No, no tinc pàrquing. Li pago amb targeta.
-- Perfecte...Molt bé, aquí té, la targeta i el seu tiquet.
-- Ai m'he descuidat d'una cosa, bé és igual. Aix m'he deixat l'amanida.
-- Si vol pot deixar la compra aquí i anar a buscar el que li falta.
-- Sí? Gràcies, no trigo res.

I com s'havia descuidat d'agafar l'amanida, unes bosses de plàstic que ja duien diferents combinats d'enciams i verdures, va tornar a entrar. Un cop davant la nevera, on romanien ben col·locades tot tipus d'amanides preparades, va duptar entre un parell de menes i també va pensar en emportar-se bledes. Es va decidir per agafar nomé4s una amanida anomenada 'Gourmet'. Era una mica més cara que la resta però a la seva filla li agradava força, mentre d'altres no li feien el pes per culpa de la remolatxa o la col lila.

Quan va arribar de nou a les caixes, on el dependent li guardava la seva compra anterior, només hi havia una parella per davant seu, però duien una compra descomunal que acabaria sobrepassant els dos-cents euros. Mentre s'esperava, tot veient que no hi havia gaire gent a les cues de les diferents caixes, s'ho va repensar i va tornar enrere a buscar les bledes. No va trigar res, gairebé. Quan tornava una veu coneguda la va deturar:

-- Margarida, què hi fas per aquí?
-- Ai, bona tarda senyora Conxita, què s'explica? Doncs aquí, comprant.

Només van caldre aquests breus intants, uns pocs segons d'ella girar-se per saludar, perque dos clients li passéssin al davant de la cua. A més, duien pocs productes, de manera que no li va semblar adient demanar d'avançar-los argumentant que només duia un parell de coses. Tanmateix, la senyora Conxita l'agafava pel braç i la retenia a unes passes de la cua de gent i començava el seu característic rampell verbal. La pobra dona, no se sap com, però quan t'enganxava t'hi havies d'estar deu minuts mínim parlant amb ella perquè tingués temps d'explicar-te tot el que ella et volia explicar, que sovint no era pas interessant. A mesura que la Conxita agafava embranzida, la Margarida, la mare, es movia nerviosa intentant desfer-se de la pinça que li prenia el braç. Però abans d'aconseguir-ho, una tercera persona es va avançar i es va posar al davant seu a la cua. Quin remei, va pensar, i va haver d'aguantar el sermó de la senyora Conxita mentre picava rítmicament el terra amb la punta del peu. D'aquesta manera no arribaria mai a casa.

Un cop a la cua, la cosa ja va rutllar i només un dels clients del davant la va posar nerviosa quan buscava per totes les butxaques dos cèntims per arrodonir el canvi que li havien de tornar. El borinot havia pagat una compra d'uns deu euros amb un bitllet de cincuanta i ara s'entretenia perque el caixer li havia demanat si no tindria pas els dos cèntims, per tal d'arrodonir el canvi sobre els deu euros. Déu ni do l'estona que s'hi va estar, a la Margarida li va semblar que mirava dues vegades a cada butxaca, i encara li va costar la tercera trobar-los a la butxaca dreta del pantaló. I quan semblava que ja li havien de cobrar a ella, el mateix borinot va saltar dient:

-- Ah! I una bossa!
-- Com la vol, petita, gran? -- va fer el dependent tot mostrant-li dues bosses de plàstic de diferents tamanys i gruixos.
-- Eh, no, d'aquestes no. Un cistell d'aquests -- va fer tot assenyalant la bossa de la compra de la Margarida, que era un cistell de ràfia ben resistent.
-- D'acord, són seixanta cèntims. Pots agafar-la d'allà -- el dependent assenyalava l'altre extrem de la cinta, d'on penjaven uns quants cistells d'aquells.

Així que el client encara va haver d'agafar el cistell, donar-li al caixer, que aquest el marqués perque havia de llegir-lo amb el codi de barres, després el segellés per acreditar que estava pagat si mai el portava per fer la compra i pagar de nou. El gran borinot va buscar a la butxaca i el primer que va trobar van ser dos bitllets de vint, així que va treure's una motxilla que duia a l'esquena i va començar a furgar-hi dins. No va trigar gaire més a treure seixanta cèntims per pagar el cistell, pobre d'ell. Ara ja era el torn de la Margarida.

El caixer va passar els dos productes pel lector i li va cobrar en un no res, li va acostar el cistell amb la compra d'abans i ja va poder marxar. Tot anant cap a casa es va creuar amb la Consuelo, una veïna andalusa molt amable que en veure-la carregada es va procurar de no entretindre-la més. Finalment va arribar a casa, però feia un quart o més que havien tocat les nou. A casa, el sopar se servia a les nou en punt, i havent passat aquesta hora la seva filla era encara sola i sense sopar. Havia arribat tard.

Hiperión

“¡Oh naturaleza, con tus dioses”, pensé, “yo he soñado hasta el final del sueño de las cosas humanas y digo que sólo tú vives, y cuanto han conseguido o pensado los hombres inquietos se derrite como granos de cera al calor de tus llamas!

“¿Cuánto hace que están privados de ti? Oh, ¿cuánto hace que sus muchedumbres te injurian, te insultan a ti y a tus dioses, que están vivos en apacible felicidad?

“Los hombres caen de ti como frutos podridos; ¡deja que se hundan en ti, así volverán de nuevo a tus raíces! Y a mí, oh árbol de la vida, ¡hazme reverdecer otra vez contigo y envolver con mi aliento tu copa y los botones de tus ramas, apaciblemente unidos tú y yo, pues todos hemos brotado de la misma dorada semilla!

“¡Oh fuentes de la tierra!, ¡oh flores!, ¡y vosotros, bosques, y águilas, y tú, luz fraterna!, ¡qué antiguo y qué nuevo es nuestro amor!... Somos libres, no nos asemejamos exteriormente, ¿pues cómo no iban a ser distintas nuestras formas de vida? Pero todos amamos el Éter e interiormente, en lo más profundo de nosotros, nos asemejamos.

“Tampoco nosotros, Diotima, tampoco nosotros estamos separados, y llorar por ti es no comprenderlo. Nosotros somos notas vivas sonando conjuntamente en tu armonía, ¡oh naturaleza! ¿Y quién podría romperla?, ¿quién puede separar a los que se aman?

“¡Oh alma, alma! ¡Belleza del mundo, indestructible, fascinante, en tu eterna juventud! Tú existes; ¿qué son, pues, la muerte y todo el sufrimiento de los hombres? ¡Ah, cuántas palabras huecas y cuántas extravagancias se han dicho! Sin embargo, todo nace del deseo y todo acaba en la paz.

“Como riñas entre amantes son las disonancias del mundo. En la disputa está latente la reconciliación, y todo lo que se separa vuelve a encontrarse.

“Las arterias se dividen, pero vuelven al corazón y todo es una única, eterna y ardiente vida”.

Estos fueron mis pensamientos. La próxima vez te hablaré más de ellos.

La poesía para los poetas

Hace un tiempo, sentía la primavera en mis venas y deseaba escribir la poesía. Sin embargo, era demasiado tímido para hablar sobre mí, para escribir sobre lo que yo miraba. No fuera a darse el caso de que alguien, tal vez por casualidad, viese en mi mirada un espejo que revelara mi verdad. Hace un tiempo, ya tenía miedo de aquellas verdades ocultas que todavía desconocía, esas siluetas de secretos que teñían las paredes de mis cuevas.

Por aquel entonces me era imposible escribir poéticamente, pero insistía yo en ser poeta porque sentía la primavera en mí. Trataba una y otra vez de juntar palabras coincidentes, tan diversas y mal hermanas como pan, afán, patán y zaguán. Así me veía yo, como un patán, entrando en casa ajena con afán, pero sin atrever a cruzar el zaguán y mucho menos tocar el pan. No entendía que faltaba, porque lo quería contar todo sin tener que explicar nada, así como cualquiera desea de un amante.

Desde hace un corto trecho, de ahí para acá, me he ido dando cuenta de algunas cosas, aunque no tantas como para estar de vuelta. Y de entre esas pocas cosas he comprendido que para poder comunicar hay que querer decir algo. Y ahí ya llegarán las olas y los mares, y la primavera florecerá, o no, y las corrientes de los vientos te levantarán o pegarán al suelo.

Mirad por donde, que las cosas más sencillas, a menudo, se suelen obviar. Aunque tranquilos, eso no cambia nada, sigo sin querer contarme ninguna verdad. Por ahora, las olas son mayores que mi humilde barca.